Turisme i municipalisme: irresponsabilitat compartida

La degradació de les relacions territorials a Espanya deriva, en bona part, del fet de no haver difós un missatge imprescindible per a una sana convivència: cada pal que aguanti sa vela. Un axioma acceptat en la majoria de les activitats humanes, però no pas per uns estaments públics que pretenen continuar jugant al totum revolutum. Sempre hi ha qui espera que algú altre es mulli per, tot seguit, apuntar-se als beneficis obtinguts. Ganduls? Aprofitats?

Com vostès saben, va costar anys i panys implantar una taxa turística -una taxa que feia temps que s’aplicava a la majoria de ciutats i països entenimentats-. Aquí s’hi van oposar els anomenats empresaris del sector, però també alguns ajuntaments. El procés, deixin-m’ho dir, va ser vergonyós -a l’altura del sector-. Un comportament de malcriat, fruit d’una política absolutament equivocada en el repartiment del tortell macroeconòmic. Els nostres successius governs han utilitzat ridículs arguments per mimar un sector còmode que viu de l’escassa professionalització, de la mà d’obra barata, d’abundant diner negre (amb la corresponent evasió d’impostos), de primera matèria subministrada per la natura sense esforç, de les subvencions... S’ha embotit al cap de la ciutadania que el turisme no contamina, mentre que la indústria sí. És vist com un sacrilegi proposar la instal·lació de fàbriques a la Vall d’Aran, a la Cerdanya o al bell mig de l’Empordà, però no pas enlletgir la costa, o la muntanya, a cop d’horripilants edificacions. O generar incomoditats o destrosses més subtils, però més pernicioses, com ara l’estil de vida, els hàbits de treball (laboriositat no estacional), la cultura o la gastronomia. Com si aquestes darreres no constituïssin formes de degradació molt més greus. A cop d’anys hem pogut recuperar rius maltractats. Però, ¿quantes demolicions d’edificis per restaurar el paisatge coneixen vostès?

Deixin-me tornar al tema impositiu, però. Els països amb un sentiment més fort de cohesió són aquells que practiquen la responsabilitat fiscal. Aquells que, en un moment determinant, han acordat que cadascú procuri al màxim per les seves finances. Com diuen els francesos: “ Les bons comptes font les bons amis ”. Per mi, l’única forma d’amistat acceptable passa per no emprenyar els teus amics amb responsabilitats que són teves. I el principi de convivència dels països de vocació federal passa necessàriament perquè cada nivell d’administració recapti per cobrir allò que vol gastar. Països on el govern federal (o central) recapta només allò que necessita per dur a terme les seves funcions. No recapta en nom d’altres per, després, distribuir favors. El mateix té lloc amb tots els altres nivells. ¿Una ciutat vol construir un centre esportiu? Doncs ha de posar els impostos municipals al nivell d’exigència necessària per poder pagar la corresponent instal·lació. Si no està molt ben definit i estructurat (com és el cas de municipis petits, amb insuficient massa crítica), recaptar en nom d’un altre per, després, repartir, porta al clientelisme, a la comoditat del subvencionat i, al capdavall, a la mediocritat econòmica de les finances públiques. Que és on som nosaltres.

És cert que els ajuntaments han estat mal finançats. Però això ha vingut molt bé a determinats consistoris. L’alcalde s’ha convertit en una figura que, fins fa poc, inaugurava instal·lacions que es pagaven a cop de subvenció. Se’l veia com una mena de Robin Hood del municipalisme, que aconseguia prendre als poderosos (odioses administracions que recapten impostos) els recursos per als pobres (municipis que demandaven instal·lacions, massa sovint, innecessàries). Les inauguracions municipals sempre eren ben rebudes: figurava que allò, al poble, no li costava res. Tot, ja ho veuen, d’una gran irresponsabilitat i populisme.

Ara s’han acumulat uns calerons fruit de la taxa turística -la implantació de la qual va costar al govern ser considerat com un depredador fiscal del sector-. I ja hi som. Ha faltat temps perquè els ajuntaments saltin immediatament reclamant poder gastar el 30% d’aquests diners. I jo em pregunto: per què en el seu dia no aplicaven aquests ajuntaments la taxa turística ells mateixos, a nivell municipal? Encara hi són a temps. Ningú els ho prohibeix.

És veritat que Espanya no ha entès que cada autonomia ha de generar els seus propis recursos fiscals i no pas viure de l’espoli d’altres. Però Catalunya tampoc ha entès que cada administració ha de pagar per les seves decisions. A Espanya practiquen la solidaritat gandula a nivell territorial. Nosaltres l’apliquem a nivell sectorial.