La utilitat inútil d’una meravellosa minoria
Em sento més còmode quan critico el poder que quan l’elogio. Sóc més d’anar a contracorrent que no pas on bufa el vent. Més d’oposició que de govern. Ara bé, des que Joan Collet és president de l’Espanyol estic d’acord amb gairebé totes les decisions i iniciatives del club. La veritat és que em sento una mica estrany. Tanta coincidència amb els que manen em té preocupat. Em dec estar fent gran, penso.
La bona iniciativa de la setmana ha estat l’inici de la campanya Meravellosa minoria. No es tracta de reivindicar que som pocs: és subratllar el valor de qui va a contracorrent, de qui -com cantava Paco Ibáñez versionant Brassens- no va amb el ramat. Perquè ningú ens obliga a ser de l’Espanyol. És una opció, una opció que quan la prenem sabem que no és la majoritària. I aquest sentiment de ser pocs ens constitueix i ens reforça. Els del Barça o els del Madrid mai podran entendre l’emoció que sentim quan, en coincidir amb un grup escolar al metro descobrim un nen amb la samarreta de l’Espanyol. En aquell nen valent i únic hi veiem els nostres fills -també valents, també únics-. Si la meitat de la classe anés amb la samarreta blanc-i-blava ens emocionaria (per la sorpresa) el primer dia. Però si fos habitual, ni ens hi fixaríem. Ara ho veiem tot: l’adhesiu del perico en un casc, el petit escut al vidre d’un cotxe... Tenim un radar de símbols pericos. I ens commou veure’ls: perquè som minoria.
Perquè som minoria ens fa il·lusió coincidir amb seguidors de l’Espanyol en els nostres entorns habituals. Amb els altres dos pericos de l’ARA, el Cristian Segura i el Xavier Cervantes, va ser un amor a primera vista. L’emoció de saber-nos pericos va anar seguida de la del descobriment de moltes coincidències: distància irònica, esperit transgressor. Transgressió: aquest és el concepte que em falta a la campanya. Més que un “meravellosa” que no m’acaba de convèncer, som una minoria transgressora. Contra el poder establert. Perquè, com també es diu a la campanya, som rars, bojos, il·lògics. Som la poesia enfront del bestseller. Representem el que Nuccio Ordine ens explica en el seu recomanable llibre: la utilitat de l’inútil.
La campanya reivindica la minoria però el seu objectiu últim és no ser-ho tant... Perquè, esclar, una cosa és que ens emocioni i ens identifiqui ser diferents. Però una altra és que no ens faci il·lusió omplir el camp, tenir més socis, per tant més diners, més bons jugadors, guanyar... Perquè som pericos, no burros.
