A vegades no saps explicar per què ho fas

CADASCÚ TÉ LES SEVES dèries. Una que a mi crec que em funciona és intentar-me explicar sempre el perquè de tot. Sovint és en veu alta, a vegades és un procés interior: fem aquesta portada per això i no fem aquesta per això altre. Trio aquest títol perquè busco aquesta reacció. És útil, quan ho fas bé, perquè a vegades un cop verbalitzes la missió que té aquella decisió t'adones que no la compleix. Que t'agrada el títol, que saps què busques, però el títol no generarà això. I ets a temps de canviar-lo. És pràctic quan un amic et demana consell. Potser no tens prou context, però analitzant què busca, preguntant-vos en veu alta si allò que busca ho trobarà si emprèn aquell camí, es desencallen dubtes o en neixen de nous. Com sempre, el risc és fer-nos trampa, construir-nos explicacions a mida, quan en realitat estem decidint de forma més intuïtiva. Dono fe que generalment el recurs elemental d'obligar-te a construir una frase explicativa ajuda a decidir i fins i tot a encertar. El més inquietant és quan tens clar què busques, racionalitzes què cal fer per obtenir-ho, et relaxes i penses que ho fas, i no és cert. I un amic et renya, amb tacte, et fa el diagnòstic crític i li respons que hi estàs totalment d'acord. I et fa una pregunta mortal: si ho tens tan clar com jo, com és que no ho fas? A partir d'aquí la psicologia té mil explicacions i el nostre cervell mil justificacions. Aquesta és la gràcia de la vida, tot és més complex del que sembla, les teories són una cosa i la pràctica una altra... Però quan et sents lúcidament capaç d'agafar distància i ser autocrític i això no et serveix per rectificar prou ràpid hi ha una pregunta que se t'instal·la al cervell en majúscules i en vermell, de forma obsessiva: per què?