26/07/2020

Vestir l’estiu

2 min
Vestir l’estiu

E l descobriment de les platges va plantejar, des del primer instant, un gran debat sobre com s’havien de vestir els banyistes. En totes les reglamentacions destinades a aquesta activitat, la principal preocupació va ser evitar l’exhibició del cos nu. Des de principis del segle XIX, homes i dones entraven a l’aigua amb llargs camisons i gorres semblants a les que es feien servir per anar a dormir. La idea era cobrir tota l’anatomia, deixant només a la vista la cara, les mans i els peus.

A la dècada de 1840, el vestuari ja presenta una clara diferenciació per sexes. Elles vestien coll alt, amb mànigues fins als colzes i faldilla fins als genolls, sota la qual portaven uns pantalons. El drama era entrar al mar amb aquella roba, ja que quan es mullava podia pesar més de tres quilos. Ells, en canvi, vestien un model d’una sola peça, molt més ajustat i lleuger, basat en el vestuari de determinats personatges del circ, que es mantindria sense gaires canvis durant molt de temps.

Els primers banyadors comencen a deixar-se veure en la dècada següent, quan apareix el bloomer, que escurçava mànigues i deixava veure els pantalons. Aquesta moda arriba a Barcelona, juntament amb bruses de colors adornades amb borles i barrets de palla. També donen inici els primers articles periodístics que comenten les últimes novetats pel que fa al vestit femení.

Un revulsiu per a la moda de bany van ser els Jocs Olímpics i l’extensió de l’esport, que va afavorir que la roba destinada a la platja es fes més còmoda i lleugera. Així, a principis del segle XX, el vestuari de la natació professional passa als banyistes, que comencen a deixar al descobert les cames, els braços i el coll, motiu d’escàndol en aquella època. A la premsa apareix cada estiu alguna crítica d’aquesta liberalitat que, segons deien, atemptava contra la moralitat vigent.

Però el progrés era imparable i, després de la Primera Guerra Mundial, els banyadors per a dona encara es fan més lleugers i de colors més vius, tipus mallot, com els d’home. Aquesta reducció de roba va accentuar la reacció puritana i comencen a recórrer les platges uns inspectors de la moral, acompanyats d’una cinta mètrica per mesurar si la part d’epidermis que es mostra és acceptable o no. A Barcelona es van arribar a prohibir aquests banyadors d’una sola peça, malgrat que les ordenances municipals van permetre el bany d’homes i dones a les mateixes platges.

A la dècada de 1930 apareixen els primers banyadors de dues peces i els homes comencen a ficar-se a l’aigua només amb un pantaló curt. Aquesta tendència s’accentua acabada la Segona Guerra Mundial, amb els banyadors sense tirants i els primers biquinis, que encara trigaran trenta anys a arribar a les platges catalanes. Així mateix, la llana i el cotó són substituïts per noves fibres com la licra i el niló. Fins que als anys seixanta apareix el monoquini, i després el topless, una pràctica igualitària que va tenir un gran èxit a casa nostra.

Difícilment entendríem avui l’estiueig sense el banyador, una mena de vestuari que ha tingut un llarg recorregut fins a arribar als nostres dies.