11/12/2019

Claus de negociació

3 min
Claus de negociació

Sortir definitivament d'una via d'odi i enfrontament; escoltar, parlar i respectar; desenvolupar idees i projectes polítics i socials sense condicions ni límits, perquè s'encoratja la creativitat, es respecta la divergència i es concedeixen els marges de temps necessaris per interessar i convèncer; abstinència de tots els polítics en les seves manifestacions públiques de desqualificació permanent; la confiança, si ha de venir, es construeix durant el procés, a poc a poc; necessitat d'anar tan aviat com sigui possible a l'enfocament de la naturalesa i les causes del conflicte (aclarir el metaconflicte); asseure a la taula els interlocutors vàlids (els "legítims contradictors"); necessitat d'anar desmuntant les imatges d'enemic intern, així com la dificultat de reconèixer i acceptar l'altre, i donar-li legitimitat per a la coexistència; conveniència de no posar condicions per iniciar el diàleg; importància de la creativitat durant els acostaments i l'etapa de reformes legislatives (inclosa la Constitució); creació d'espais on tots càpiguen; evitar els obstacles derivats de l'acumulació excessiva de símbols que oculten la realitat; analitzar el paper dels mitjans de comunicació; la virtut de no humiliar ningú; "desarmar la paraula" perquè no sigui una arma llancívola durant el procés negociador; la virtut de la paciència, necessària i aliada del consens i de la qualitat dels acords, mentre que les presses solen torpedinar-ho tot; entendre que la clau d'una negociació sol residir en la confiança dipositada en el mateix procés per crear, reformar i buscar sortides sobre la marxa; és sempre útil avaluar els costos de no fer res; no tenir por de reconèixer els errors del passat; es poden millorar les percepcions mútues a través de l'escolta i d'avançar en la comunicació, dissipant falsos fantasmes que poden obstruir el procés i intentant entendre els arguments de l'altre, assegurant-se que un entén el que l'altre vol dir; l'objectiu final és que tots hi guanyin molt i ningú ho perdi tot; partir d'una ferma disposició inicial a gestionar racionalment i constructivament les diferències; propiciar de manera unilateral l'intercanvi de gestos i senyals positius amb el propòsit de generar confiança, i mostrar que s'està en condicions de fer concessions; no cal témer la valentia i la generositat, ni témer la concertació, l'acord i l'acostament de posicions, sobretot quan la negociació suposa sempre cedir alguna cosa; res és irreversible i tot pot ser modificable i revisable, ja que el respecte a les lleis i Constitucions no equival a la seva sacralització; la discussió de les idees i l'enfortiment de les relacions personals directes han de prevaler sobre la càrrega simbòlica de cada part i la utilització de missatges per consum del propi grup; no té sentit ignorar a perpetuïtat les propostes que esgrimeixen altres sectors que, tenint o no raó en les seves percepcions, creuen que no són escoltats, fet que desencadena una espiral plena d'incomunicació i d'incompatibilitats en què les percepcions d'enemistat i odi són cada vegada més grans; assimilar que el "problema" és de fet un problema de "tots", i no un problema d'"ells"; desterrar els mites d'enemics perpetus i de societats irreconciliables llevat que vulguem viure en un infantilisme i un victimisme permanent; valorar les virtuts de la seducció com a instrument i estratègia política; no n'hi ha prou amb exposar i debatre els projectes polítics, sinó que cal abastar tot l'univers que gira al voltant d'ells, i que inclou els sentiments, percepcions, temors, somnis, imaginaris, relats, històries, cultures profundes, imatges de futur, dolors, greuges, voluntats, aspiracions, mètodes, empaties, autismes, interpel·lacions, pluralitats i diversitats, identitats, normes i regles, imperatius, línies vermelles, imaginació, capacitats d'escolta, respecte, reconeixement de l'altre, confiances, irrenunciables, etc.; buscar grans majories, el "consens suficient", incompatibles amb les estratègies divisores i polaritzadores del 51% dels vots; tenir una actitud metaconflictiva, és a dir, estar disposats a parlar de tot i amb tots sobre el que és el conflicte i sobre les vies per a la seva resolució; que cada part assumeixi la seva angoixa de responsabilitat; saber que mai és convenient trencar tots els canals de comunicació, tot i que en determinats moments s’hagi d’utilitzar de manera reservada, informal o a títol personal, de manera que en altres circumstàncies més favorables sigui més fàcil reiniciar els contactes i el diàleg entre parts que s'han distanciat o han trencat tot contacte...

Estic parlant de Catalunya? Doncs no. Són idees clau que vaig exposar fa vint anys en tres diaris bascos en relació al conflicte que tenien en aquells moments. Poden ser d’aplicació a casa nostra? Em temo que sí, perquè hi ha principis universals en les negociacions, siguin quins siguin els contextos. Ho deixo a les vostres mans.