11/12: Els Jocs absurds

L’exclusió –probablement molt raonable- de Rússia dels Jocs Olímpics ens porta a una situació absurda, de la qual els Jocs es ressentiran. Suposo que un atleta rus que no s’hagi dopat en tota la vida no podrà anar als Jocs, perquè Rússia en queda exclosa. De la mateixa manera, qui guanyi la medalla dels cent metres als Jocs podrà dir que és la persona que més corre del món... però potser hi ha algun rus que corri més. Això ja havia passat altres vegades, abans per política, ara pel dopatge. I diria que remet al pecat original dels Jocs, que de tan interioritzat que el tenim ja no ens sembla tan absurd com és: que en una competició esportiva competeixin els estats i no els atletes. Que hi vagin o s’excloguin representants dels estats, sota himne i bandera, i no pas cadascú representant-se a ell mateix en els esports individuals i a qualsevol organització espontània en els col·lectius (les grans competicions d’esports d’equip al món són entre clubs, i no passa res). Convertir uns Jocs entre atletes en uns Jocs entre estats ha estat la clau del seu èxit: ha permès polititzar-los i que s’hi aboquin tones de diners i propaganda. Però són també els peus de fang que els poden dur a situacions absurdes, com aquesta.