La vida en una llista
Hi ha persones que sentim la necessitat de fer llistes de tasques pendents per organitzar la nostra vida. Trucades, gestions, compres, afers domèstics queden ordenats els uns sota els altres esperant el moment tan plaent de tatxar. El científic Joe Reddington ha presentat un estudi recent en què assegura que les persones guanyen productivitat quan fan públiques les seves llistes de tasques a realitzar. No només perquè la pressió de ser observat et compromet a dur-les a terme, sinó perquè t’obliga a concretar-les. Fer-les més específiques significa prescindir de temes banals que allarguen la llista de manera ineficaç. En concretar també simplifiques la tasca i resulta més fàcil executar-la.
A les papereries més sofisticades ja venen llibretes dissenyades per fer llistes de tasques, llargues, estretes i amb l’espiral a dalt. Els diaris, sobretot els digitals, han descobert en les llistes la manera de seduir el lector: “Deu coses que heu de saber sobre les picades de mosquit”, “Les cinc sèries que no us heu de perdre aquesta temporada” o “Quinze consells per a pares divorciats” són titulars de clic fàcil. El món editorial també sap com posar pressió. A la prestatgeria del rebedor de casa hi tinc 1.001 películas que tienes que ver antes de morir. Cada vegada que veig el llom del llibre penso amb angoixa que no seré a temps de veure-les totes. Desenganyem-nos: el que més ens agrada de fer llistes no és fer-les sinó tatxar tasques.
Fa quatre anys, però, la meva devoció per les llistes va patir un revés inesperat. Va ser en començar a llegir el llibre Mr Gwyn, d’Alessandro Baricco. El protagonista és un escriptor i articulista de moda a Anglaterra. La novel·la arrenca així: “Mentre caminava per Regent’s Park tot resseguint el camí que sempre triava, en Jasper Gwyn, de sobte, va tenir la clara sensació que tot allò que feia cada dia per guanyar-se la vida ja no li esqueia. Altres vegades l’havia temptat aquella idea, però mai d’una manera tan nítida i concreta. En tornar a casa, va escriure un article, el va imprimir, el va ficar en un sobre i va travessar la ciutat per dur-lo personalment a la redacció del The Guardian. El coneixien. Hi col·laborava esporàdicament. Va preguntar si era possible esperar una setmana abans de publicar-lo. L’article era una llista de cinquanta-dues coses que en Jasper Gwyn es comprometia a no fer mai més. La primera era escriure articles per al The Guardian. La tretzena era fingir seguretat quan es trobava davant de grups d’estudiants. La que feia trenta-un era fer-se una fotografia amb la mà a la barbeta, pensarós. La número quaranta-set, esforçar-se per ser cordial amb companys de feina que, en realitat, el menyspreaven. L’última era: escriure llibres. En certa manera, tancava la vaga espiral que podia haver deixat la penúltima: publicar llibres”.
Baricco va fer que el seu personatge de ficció compartís públicament la llista com aconsella ara el científic Reddington per assegurar-se’n el compliment escrupolós. Però Mr. Gwyn va fer la llista més productiva i útil que cap altra. Per viure bé és més important tenir clar tot el que no volem fer més.
