15/5: Els presos

L’atenció de l’opinió pública en la crisi del coronavirus ha fet que per unes setmanes els presos polítics semblin haver desaparegut de l’escenari de la nostra memòria. La anormalitat del confinament ha semblat que diluïa el record indignat per la anormalitat de l’existència de presos polítics. Com si una cosa substituís l’altra en la nostra atenció. Aquesta substitució ha passat, en bona part, perquè hi ha hagut una sort enorme: que cap dels presos hagi agafat la malaltia a la presó. És una gran sort de la qual ens hem de felicitar. Però aquesta sort ha tingut també un beneficiari immerescut: el mateix Estat. Immerescut perquè no ha fet res del que li han demanat organitzacions humanitàries d’arreu, que era un desconfinament a les presons per raons sanitàries. Però sort per a l’Estat, perquè si hagués passat allò que no han fet res per evitar, el dramatisme de la situació dels presos s’hauria multiplicat d’una manera descarnada. Ara, enmig de la lògica atenció per la pandèmia, un informe enormement contundent d’Amnistia Internacional, entre altres factors, ens recorda que estem en temps de coronavirus, sí, però també que hi continua havent a la presó persones que no hi haurien de ser. No em sembla redundant anar-ho recordant.