Per què no una revolució de fraternitat i acollida?

Cada any, en el temps de "vacances" –per a alguns, no pas per a tots, esclar–, ens acompanya l'angoixa d'algun desastre natural, alguna desgràcia, un atemptat o un incendi destructor. Però no recordo una angoixa tan gran i una injustícia col·lectiva tan inversemblant com la de l''Open Arms' o la de l''Ocean Viking', de Metges Sense Fronteres.

Llegeixo, primer, que un tribunal aixeca la prohibició imposada pel govern d'Itàlia. I no és que Salvini obri les portes de gaire bona gana, perquè afirma, força empipat, que s'està maquinant un pla per tornar a obrir els ports i convertir Itàlia en el camp de refugiats d'Europa. Després, Itàlia ha tornat a negar-se a deixar desembarcar l''Open Arms'. Mentrestant, alguns estats europeus s'han ofert per acollir unes quantes de les persones que el vaixell porta a bord.

Després de veure que aquests vaixells van a la deriva dies i més dies, perquè els governs de la suposada Unió Europea no es posen d'acord, he acabat per veure-ho com un símbol de la política actual. Mentre els pobles pateixen de diferents maneres –uns per les diferències entre nord i sud, d'altres pel desig de gaudir del dret a l'autodeterminació, d'altres per polítiques d'ultradreta o dictadures d'aparença democràcia...–, les seves veritables tragèdies humanes queden sense resoldre.

És en endinsar-me una mica en la situació a què em refereixo que penso que és un veritable símbol de la política actual: es tracta de la incapacitat per posar-se d'acord. Quan l'ACNUR (l'Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats) ha demanat als governs europeus que permetessin el desembarcament urgent dels vaixells, s'ha fet evident que Brussel·les no té competència per dir on s'han de repartir, i cap nació europea ha donat una resposta potent (tampoc Espanya). I mentre el problema humà és urgent, les disquisicions es fan en clau jurídica: per exemple, el ministre de Foment en funcions (tots estan "en funcions" que no funcionen) diu que el capità de l''Open Arms' no té capacitat jurídica per demanar asil a Espanya per als menors que duu a bord, el capità respon al·legant l'article 38... i mentrestant la gent als vaixells no poden resistir. Em recorda la faula dels 'galgos o podencos'. I mentre els conills discuteixen, arriben els gossos.

És veritat que no falten propostes com la de Podem oferint el port de Cadis o la de Quim Torra oferint els ports catalans. Però els refugiats no acollits a port segueixen sent un símbol terrible de la dificultat de la política actual per posar-se d'acord.

Potser els que creiem en la fraternitat no tenim la força necessària per rebel·lar-nos o per obrir les nostres esglésies, els nostres convents, les nostres llars de tal manera que es desencadeni una revolta general d'amor i acolliment. Jo, almenys, no ho sé fer.