PEU AL FERRO

Viure a Bahrain, somiant en Montjuïc

L’Esperit de Montjuïc ha aplegat 65 monoplaces.
Josep Lluís Merlosi Josep Lluís Merlos
20/04/2015
Periodista, com en Tintín, però tinc pendent anar a la Lluna
2 min

Ala graella de Montmeló, 65 cotxes; i a la de Bahrain, 20. El contrast entre el que s’ha viscut aquest cap de setmana al Circuit de Barcelona-Catalunya en ocasió de la cinquena edició de l’Esperit de Montjuïc i el que hem vist al de Sakhir és molt gran.

La trobada al traçat català ja és la concentració de cotxes de F-1 històrics més gran del sud d’Europa, amb només cinc anys d’història. Tot un espectacle, difícil de quantificar econòmicament pel valor dels vehicles participants, impossible de ponderar des del punt de vista de l’emotivitat. Admirar les joies que s’hi han aplegat ha sigut com passejar per les galeries del Louvre. Art i passió en estat pur. Fer-ho a Bahrain és com perdre’s en un quiròfan.

Aquest any l’esdeveniment tenia més significació que mai, ja que coincideix amb el 40è aniversari de l’última cursa de F-1 a la Muntanya Màgica, i el 25è de la primera a la pista vallesana.

Montjuïc va ser el circuit més bonic del món. L’ambient d’aquelles curses al cor de Barcelona no l’he tornat a veure enlloc més, i molt menys en la fredor d’aquest tòrrid desert del golf Pèrsic que ens ha acollit aquest cap de setmana.

No cauré en el parany de dir allò que temps passats sempre van ser millors, perquè no és veritat. En aquella època, la mort era un element més de l’equació de les curses i, avui, sortosament, això ja no forma part de la normalitat d’aquest esport. Però sí que és cert que els GP d’aleshores tenien una èpica que no tenen els d’avui. Els pilots havien de ser molt valents per baixar a tota pastilla per la Font del Gat, o per grimpar esperitats pels revolts del Poble Espanyol. No diré que els monoplaces sense direcció assistida i canvi de marxes manual eren millors que els bòlids híbrids de l’actualitat, carregats d’electrònica.

Avui, com ahir, l’èxit continua fent olor de suor i, per estar al davant, per guanyar una cursa, cal treballar amb la mateixa intensitat i dedicació. Però d’una altra manera. Mai oblidaré les curses de Montjuïc. De la d’ahir ja no me’n recordo.

stats