Viure al cim és caure pel precipici

MadridLa selecció espanyola ja sabia, abans de començar el Mundial, que tot el que no sigui tornar a ser campiona del món implicarà abaixar el llistó. Caure. És el preu que s’ha de pagar quan s’és el referent, i quan s’ha celebrat i recelebrat -lícitament- l’aparició d’una estrella sobre l’escut al pit de la samarreta. La rauxa, l’estil, el toc i el tiqui-taca. El mateix vocabulari que ha enaltit una generació única i genial és, des de divendres al vespre, una llosa que pesa. Ara tot es qüestiona. Tot trontolla.

A la ciutat esportiva de Las Rozas les parets empaperades amb Iker Casillas alçant trofeus (europeus i el Mundial) ahir sagnaven. Les siluetes gladiadores dels Sergio Ramos, Andrés Iniesta, Cesc Fàbregas o David Villa van perdre, de cop, la força que els feia aparentment invencibles. Com si una capa protectora invisible hagués desaparegut de cop, al ritme cruel del vol infinit de Van Persie. Que Holanda passés la mà per la cara a Espanya en el debut al Mundial va ser una sorpresa que molts aficionats blaugranes van presumir d’haver predit. Els desitjos piròmans són absoluts i ja s’ensuma la tragèdia contra Xile en el segon partit, a l’estadi de Maracanã, a Rio de Janeiro.

El debat de l’estil

No és casualitat que, en paral·lel a la reflexió que envolta el Barça en l’última temporada i mitja, s’hagi arribat a un carreró de dubtes a la roja. Com tampoc eren coincidència els èxits a Barcelona i a can Villar. Alguns dels pilars del joc de possessió espanyol s’han perdut en el camí, sense que ningú, com al Camp Nou, hagi estat prou hàbil de tocar les tecles en moviment per evitar l’estimbada. Gairebé imperceptiblement, s’ha reduït una velocitat, i mitja, i dues, i tres, el ritme de circulació de pilota i el dels desmarcatges. Ara sembla que tots els rivals arriben a temps a tapar els espais interiors. Ara sembla que la pressió adversària és més asfixiant. Ara sembla que un contraatac amb dos puntes és més letal. Tot, també, és mèrit del rival. Però, essencialment, tot és que ara no es pot jugar com abans i que se segueix volent imitar aquell abans en un context inexistent, ara.

Xavi Hernández no comanda durant 90 minuts. L’autoconfiança de Casillas ja no ho atura tot. Els centrals no anticipen i moren en l’agonia col·lectiva de defensar amb pànic, mentre als laterals se’ls exigeix ser els més sobris en defensa i ser la segona peça més activa en atac. Cap enrere, Busquets ja no transita tranquil i necessita un Xabi Alonso, però tots dos sumen massa poc en un escenari ofensiu tan poc fluid en la pissarra espanyola. Un únic punta és poca amenaça profunda, és poca pólvora, però posar un segon davanter inquiet, a la banda, resta seguretat a un equip que ha exagerat la necessitat de conservar el control des del punt de gravetat baix. Espanten els partits de dues fletxes i es busca l’estratègia que més acosti l’equip als escenaris monotemàtics d’una sola direcció. Però costa sostenir en l’anada i tornada el desequilibri dels petits, encara que Iniesta imiti les genialitats de sempre.

Espanya recull una inèrcia que li ha funcionat i encara li funcionarà en molts dies favorables, però, com el Barça, sent que ja no s’expressa amb prou contundència. I és incapaç de posar-hi remei. El necessari -i natural- camí de l’evolució implica una petita mutació cap a les noves dinàmiques guanyadores, que conviden a un gir de més coratge, més brega, més arribada i més contacte. Més matalassera (Koke o Gabi) o més estrangera (Javi Martínez o Cazorla) o més basca (Iturraspe). Perquè fins que no s’entengui que tocar això no és cap traïció, que és oportunisme -el mateix que va decantar les convocatòries al que marcava la línia a seguir al Barça el 2008-, seguiran fent falta molts 1-5 per obrir els ulls. Perquè des del cim, si es mira cap avall amb prepotència, només hi ha el precipici.