13/05/2020

El vòmit negre

3 min
El vòmit negre

L’estiu del 1870 es va celebrar el primer congrés obrer de la nostra història, on es va reclamar la reducció de la jornada laboral a deu hores. La resistència dels empresaris va provocar una vaga, que va ser especialment seguida a la Barceloneta. Poc sabien llavors que estaven a punt d’experimentar una de les pitjors pandèmies que viuria la ciutat.

La febre groga, també coneguda com a vòmit negre o tifus ictèric, va viatjar en un vaixell procedent d’Amèrica. La primera mort va ser comunicada el 12 d’agost, però ningú va fer-ne cas. Va ser el doctor Mascaró i Capellà qui va fer saltar l’alarma, per l’aparició del vapor Maria, atracat al port barceloní i amb malalts a bord. Aquest metge va descobrir que la tripulació i les pells que transportava des de Cuba no havien sigut inspeccionades abans de desembarcar. I la càrrega va acabar en un adobador del carrer Vermell, el lloc on es van registrar els primers contagis.

A principis de setembre moltes ciutats costaneres van prohibir l’atracament d’embarcacions procedents del port de Barcelona, que es va clausurar. Llavors el principal focus era la Barceloneta, especialment entre els descarregadors del moll. Aquella tardor el Cronicón Científico va arribar a suggerir que la ciutat fos fumigada amb àcid sulfurós, a més d’aïllar els malalts, evitar aglomeracions i tancar establiments públics. El governador civil va publicar instruccions per combatre el mal, com desinfectar els carrers i les cases.

A la Barceloneta se’n van començar a detectar més casos. Al mercat del barri s’hi va instal·lar una casa de socors, i es va muntar un sanatori de campanya al costat de la plaça de toros del Torín. L’hospital de la Santa Creu va ser parcialment evacuat a una fàbrica de les Corts, mentre que la Casa de la Caritat fugia a Caldes de Montbui. Es va proposar fer servir l’edifici de la universitat, llavors en construcció, com a hospital provisional. Però es va acabar situant al desaparegut convent de les Penedides, al carrer d’Aragó. Els soldats, molt nombrosos en aquell moment, tenien l’Hospital Militar del carrer Tallers. A part, en van muntar dos més, al Putxet i Montjuïc. I van crear campaments de tendes fora de Barcelona, a Pedralbes i Vallcarca.

Molt aviat el pànic es va apoderar de la ciutat. A diferència de l’epidèmia de febre groga del 1821, no es va recloure la població. I tothom que va poder es va escapar. A finals de setembre un terç dels barcelonins havien marxat i els carrers estaven buits. I l’Ajuntament va recloure els habitants de la Barceloneta al monestir de Montalegre, a Tiana. Malgrat les mesures, aquell mes van morir 425 persones. I a l’octubre es va discutir si tornar a obrir el port, per reprendre l’activitat comercial. Amb botigues i fàbriques tancades, va arribar la misèria i les protestes dels treballadors, que van obligar l’Ajuntament a repartir sopa per als pobres. La xifra de morts seguia pujant: només aquell mes n’hi va haver 579. L’epidèmia no va remetre fins al novembre, quan moltes famílies van començar a tornar. El 26 es va fer un gran tedèum per agrair la baixada de defuncions, només 236. Però la febre no va desaparèixer fins al desembre.

En total hi va haver 1.235 morts només a Barcelona, sense comptar els de les poblacions veïnes com Gràcia, Sant Martí o Sants. Els llocs que van patir més van ser la Ribera, la Barceloneta i el Raval. Els que van morir a Montalegre van ser enterrats al Cementiri dels Empestats de Tiana, un dels únics records que es conserven d’aquella sagnia. L’última víctima del vòmit negre va expirar el 31 de desembre del 1870. La vaga obrera de l’estiu va fracassar, però la por d’un esclat violent va fer que s’aprovés la jornada de deu hores.