26/12/2019

L’any del paraigua / El contenidor blau

3 min
Treballadors al centre logístic que Amazon té al Prat de Llobregat, al Baix Llobregat.

L’any del paraigua

El tió, quan s’hi posa, s’hi posa. La nit de Nadal el tronc de casa va començar a cagar a l’hora del discurs del rei i no va parar fins al cap d’una hora ben bona. A mi, em va dur uns motets de Palestrina, dos llibres del Barça, uns tortigloni trafilati al bronzo, una ampolla d’oli d’oliva de colló de mico, una bossa d’esport on hi caben dues raquetes, un cap de setmana en un hotel ecològic, entrades reservades per al documental del Pavarotti i alguna bagatel·la més que encara tinc per inventariar. Als cinquanta tocats, un home fa de mal regalar. Ahir, Sant Esteve, era el torn perquè la família –anomenada política– vingués a casa a menjar els canelons. No en va quedar ni un. La sorpresa va venir després. A mi ja m’havia estranyat que, en un dia tan assolellat, les tietes arribessin a casa amb un paraigua. Va resultar que tenia història. Era un exemplar clàssic, llarg, molt anglès. Era del seu avi –del besavi de la meva dona– i volien que, a partir d’ara, el dugués jo. Quin honor. No era, en cap sentit, un paraigua qualsevol. El mànec de fusta, més prim que de costum com a testimoni d’una altra època, té unes incrustacions de plata, que fan un dibuix simbòlic, tan interessant com indesxifrable. Al damunt de l’argent, hi du gravades unes inicials que en marca l’autoria original. Les tietes havien conservat el paraigua tota la vida. L’havien vist obrir al seu avi, s’hi havia aixoplugat el seu pare i li anaven a regalar al seu germà. Abans, però, l’havien fet arreglar –tant la tela com les barnilles–, perquè el paraigua continués fent de paraigua i que qui l’obrís no es mullés. No hi van ser a temps. El seu germà va morir, de cop i volta, fa quinze anys. Durant aquest temps, ningú més no ha obert el paraigua. Ara ho faré jo, amb dignitat. A mi, em salvarà dels aiguats. M’aclapararà, però, heretar tanta història subjectada amb una sola mà.

El contenidor blau

El dia de Nadal a la nit vaig fer una escapada fins al contenidor blau amb les mans a la butxaca. Abans de fer un viatge carregat de paper estripat, em volia assegurar que hi podria llençar les deixalles que havíem generat a casa d’ençà que el tió s’havia posat a cagar compulsivament fins que vam haver desembolicat l’últim regal. El contenidor era gairebé ple. Em va sorprendre que gairebé tot fossin capses de cartró, de diferents mides. Amb un cert ànim periodístic, més que detectivesc, vaig posar el cap dins del receptacle i, amb dos dits, en vaig remoure algunes caixes. N’agafava una, n’observava més el remitent que el destinatari, i la tornava a deixar caure. Vaig tornar a casa amb un estudi sociològic de butxaca que em va permetre fer, davant de la família, una afirmació. Ho vaig dir amb vehemència i va generar debat durant força estona: “Aquest és el primer gran Nadal d’Amazon”. Ho vaig dir després de veure que, de les deu caixes que havia remenat com si fos un drapaire a la recerca de cartró, més de la meitat provenien d’Amazon. De seguida, un parent que treballa en unes oficines de Londres va dir que ells havien hagut de posar unes normes a l’edifici a l’hora de rebre paquets comprats per internet, perquè el recepcionista ja no donava l’abast amb tants embalums per minut. O feia la seva feina o es dedicava, exclusivament, a rebre les comandes particulars que els treballadors es feien enviar a l’oficina. Un altre parent, advocat d’un bon bufet de Barcelona, va insinuar que al seu despatx corrien el risc, també, de quedar colgats per la caixes d’Amazon que els col·lapsaven la recepció. Ens ho han posat tan fàcil que hem picat i ens hem acostumat tan ràpid a les comoditats que el fenomen ja sembla imparable. El 27 de desembre del 2019 em complau dir que no he comprat mai res per internet. D’aquí un any espero poder dir el mateix. M’agrada mirar als ulls els botiguers.

stats