Catalans, ens queda l’humor / La presumpta nova normalitat
Catalans, ens queda l’humor
Ahir em vaig preguntar per què hi ha tants dies que, a la tarda, intento agafar el cotxe per anar a alguna banda. I em vaig adonar que era, únicament, per tenir l’excusa de posar la ràdio. És a dir, per una estranya addicció al Versió RAC1. Després, en plena fase d’introspecció, vaig mirar d’esbrinar per què m’agrada tant el programa del Toni Clapés. I vaig trobar una resposta que vaig donar per bona: perquè sempre que apago la ràdio estic millor que abans d’engegar-la. Davant de la tristor, la ràbia i la impotència que molts catalans compartim des de mitjans d’agost, el programa sempre sap trobar el tema, el to, el comentari i l’anada d’olla necessària per posar-te de més bon humor. Es toca tot, però es tamisa la realitat. No tot és greu. No tot és blanc o negre. El filtre del sarcasme és, més que mai, fonamental.
Per això, precisament, els últims dimecres he tornat a comprar El Jueves. La sàtira pel broc gros. Sense necessitat de mesurar l’enginy amb la vara del que és políticament correcte. Ara he entès per què la meva mare, en els últims revolts del patiment, ja fa més de trenta anys, també m’enviava a comprar El Jueves. Contra el càncer, tenia necessitat de riure. Per això, també, el dijous que no hi va haver el Polònia ens vam sentir orfes. Potser per aquesta necessitat d’aferrar-nos al riure, els programes del Toni Soler d’abans i després del TN estan assolint audiències històriques. De fet, mentre que als informatius cada notícia és pitjor que l’anterior i et vas enrabiant per minuts, els espais d’interpretació sarcàstica (com El intermedio, un oasi dins de La Sexta) són aigua del Carme. Les seves vinyetes eren massa punyents i massa lliures. Per això al 20 Minutos van acomiadar Eneko, el ninotaire. Per això han imputat l’actor Eduard Biosca per un gag a RAC1 i han cridat a declarar Joan Farrús, d’ El Jueves. Per això l’Estat Islàmic va atacar Charlie Hebdo. Només els poders dèbils tenen por de la crítica.
La presumpta nova normalitat
El ministre de l’Interior, José Ignacio Zoido, per respondre a l’última atzagaiada de Gabriel Rufián al Congrés -m’abstindré de comentar què em semblen les seves performances -, va explicar que acabaven de detenir set persones, que eren una part dels ultres que van arrasar el cafè Zurich després de la manifestació del 12 d’octubre. Els detinguts, finalment, van ser vint-i-un, catorze dels quals eren ciutadans de Madrid, cosa que demostraria que a la sonada manifestació van venir, pel cap baix, uns quants buscabregues per a l’ocasió. Només faltaria que la policia no detingués els delinqüents. Què esperava Zoido, que li beséssim els peus perquè fan la feina que han de fer? ¿L’hem d’aplaudir si detenen feixistes que han provocat una batalla campal? ¿Ens volia dir el ministre que no només detenen independentistes?
En l’últim mes i mig ens han arribat a capgirar tant la realitat que, en el dol de la repressió, ens hem acostumat a viure deixatats. El 21 de desembre, per exemple, tindrem eleccions al Parlament, i ¿encara voldran que donem les gràcies al PP per convocar-les? Aquell dia, automàticament (no perquè ho mani Mariano Rajoy sinó perquè ho diu la llei), s’aixecarà el 155 unilateral que ens han muntat, i encara semblarà que ens han fet un favor. Marxarà el vaixell dels piolins i ens semblarà una conquesta. Sortiran els vuit consellers de la presó -esperem que més d’hora que tard- i faran que sembli que el Tribunal Suprem ha fet una obra de caritat, de tornar els polítics a casa per Nadal, com en l’anunci de torrons. I el xèrif Albiol, que reparteix carnets de catalans de bé, voldrà que li agraïm que no es carregui l’ InfoK, i que indultés el cap del director de TV3. Ens han instal·lat en una nova normalitat. No saben, però, que és passatgera. Les urnes posaran, de nou, cadascú al seu lloc.
