Un mal pacte o un bon judici? / Qui es fia del jurat popular?
Un mal pacte o un bon judici?
El pacte de conformitat entre acusació i defensa que ens va sorprendre dilluns ha permès que els sis mossos que van provocar la mort de Juan Andrés Benítez no hagin d’entrar a la presó. Les parts hi han estat d’acord i, per tant, una vegada més ha prevalgut la màxima que és millor un mal pacte que un bon judici. La condemna per homicidi imprudent, més enllà de la suspensió de sou i feina dels agents i d’una indemnització de 150.000 euros per a la germana de la víctima, estableix una pena de dos anys de presó que els culpables no hauran de complir perquè cap d’ells no té antecedents. Al marge del rebombori mediàtic i de les derivades policials que tindrà un cas que malmet la imatge de la policia, m’interessa el vessant judicial que ha desembocat en aquest pacte in extremis.
Escoltant els advocats de les dues parts, la conclusió és clara: van estimar-se més un pacte -potser no prou just per a ningú- que jugar-se-la a cara i creu amb un jurat popular que havia de decidir si els sis mossos eren culpables o no culpables. Aquesta és la tasca dels nou membres del jurat. A tot o res, encara que les votacions siguin cinc a quatre. A partir d’aquí, la pena la dictaria un jutge. En el cas Benítez, ni acusació ni defensa, però, tenien tots els trumfos per assegurar-se la victòria i no es van voler arriscar davant d’unes persones que no són professionals de la justícia. Els lletrats no les tenien totes en un cas amb moltes arestes. L’acusació, per exemple, que demanava catorze anys de presó, admet que la sentència final no és justa però “valia la pena assegurar-se una no-impunitat”. Ves per on, la justícia amarrategui: més por de perdre que seguretat de fer prevaler la raó.
Qui es fia del jurat popular?
Això no és Hollywood. Ni els nostres judicis amb jurat popular tenen l’encant de Charles Laughton a Testimoni de càrrec. Als Estats Units, però, ens porten tantes dècades d’avantatge que han tingut material suficient per estudiar si és més fiable un tribunal amb jutges o un jurat popular. Gastwirth&Sinclair, el 2004, després d’examinar milers de casos, va concloure que jurat popular i jutge tendeixen a fer veredictes iguals, per bé que el jurat acostuma a absoldre més que el jutge professional. En un 75% dels casos, això sí, els uns i els altres coincideixen a creure que l’acusat és innocent o culpable. I, aleshores, l’estudi encara fila més prim. Tant els homes com les dones d’un jurat popular solen ser més benèvols amb acusats del seu mateix sexe.
I, a partir d’aquí, un altre interrogant. ¿Els jutges -que posem que són imparcials, objectius i verges- són menys permeables a les influències externes que els ciutadans? Ara mateix costa molt blindar-se als impactes mediàtics, a l’espiral abrusadora de les xarxes socials i als judicis paral·lels, un dels esports de moda al segle XXI. La llei del jurat de 1995 diu qui pot ser cridat, per uns 100 euros al dia, a formar part d’un jurat: qualsevol persona espanyola, major d’edat, que no sigui analfabeta, ni tingui cap malaltia mental, ni tingui res a veure amb la justícia. La mateixa llei estableix que, a l’estat espanyol, els membres d’un tribunal popular han d’estar aïllats, per no contaminar-se d’informacions i opinions sobre el cas. Avui, però, sembla impossible garantir l’asèpsia absoluta. La campana de vidre segur que sempre té alguna esquerda. Ni que sigui la comprensible clivella dels prejudicis.
