19/09/2019

Pere (Aragonès) i el llop / 'Como Pedro por su casa'

3 min

Pere (Aragonès) i el llop

Pere Aragonès i Garcia és un dels homes de la setmana. Amb Junqueras i Rovira escollits, de nou, al capdavant d’ERC, al conseller d’Economia se li gira feina. No només ha de quadrar uns números –els de la Generalitat– que no s’aguanten per enlloc, sinó que continuarà dirigint el partit en un dels moments més transcendents de la seva història. I, a sobre, amb la discreció dels modestos, haurà d’anar-se preparant per ser el proper president de la Generalitat. Ho serà. O bé perquè guanya les eleccions, o bé perquè, en el súmmum de la repressió, la justícia espanyola inhabilita Quim Torra per no haver despenjat una pancarta. Aleshores, com a vicepresident, li tocaria agafar les regnes abans d’hora.

L’Honorable Aragonès, que és dels pocs polítics d’esquerres que encara no s’ha tret la corbata, ha sabut no fer angúnia a ningú. He sentit, en un dinar, com algun votant d’Iceta o d’Arrimadas lloava la seva seriositat. Potser perquè no se li recorda ni un estirabot ni una bajanada. Té l’aire tranquil de la gent del Maresme, d’aquells caràcters matisats pel mar i la brisa del capvespre que escampa l’olor de pins. Professionalment, és un home preparat. La carrera de dret i el màster en història econòmica se li noten, només, en el rigor. Del seu pas per Harvard no en fa bandera. No li cal. Públicament, l’escassa oscil·lació emocional que demostra és, potser, una virtut en aquests moments d’abrandament i tempesta. Negociador de cap a peus, Aragonès està intentant arribar a dues fites impossibles. Si aconseguir uns pressupostos votats per algun partit de l’oposició és una quimera, la seva lluita per aconseguir un govern de concentració després de la sentència del Tribunal Suprem és, gairebé, una utopia. Com a resposta al llop de l’Estat creu que les eleccions espanyoles del 10-N són una oportunitat que l’independentisme, amb una resposta única, no pot desaprofitar. Si se’n surt, el passejaré a collibè.

'Como Pedro por su casa'

Pedro Sánchez ha jugat fort. No ha fet res per ser investit president. Al contrari, ha fet tot el que ha pogut per no arribar a cap acord amb ningú, ni amb Unides Podem ni amb Ciutadans. Així, amb l’estratègia rumiada, a partir d’ara pot desgastar els dos partits que fan frontera amb el seu, assenyalant-los com a poc patriotes o poc responsables. La clau era erosionar-los –encara més– de cara a una nova contesa electoral. Sánchez, doncs, ha apostat a doble o res perquè té les cartes marcades. Si el 28 d’abril sabia que al PSOE li aniria bé i que el tripartit de dretes no arribaria a la majoria, ara sap que, de cara al 10 de novembre, els resultats del PSOE seran una mica millors i els de Cs i Vox una mica pitjors. Aquesta tendència és, a set setmanes de les eleccions, una realitat demoscòpica que admet poca discussió. La fragmentació de la dreta, doncs, el fa estar refiat. Creu que aviat es passejarà per la Moncloa 'como Pedro por su casa'. Ell, que com a home de bàsquet està eufòric per la victòria d’Espanya al Mundial, sap quina ha estat la clau de l’èxit de l’equip de Scariolo: defensar com ningú i agafar el rebot. En el seu àmbit, Sánchez també ho intenta, conscient que és més fàcil destruir les dretes que construir amb les esquerres. Ara bé, d’aquí allà, passaran coses que poden capgirar el panorama i, qui sap, si el dibuix dels escons al Congrés. La sentència del Tribunal Suprem, que es coneixerà al voltant del dia de 'la Hispanidad' –com no podia ser d’una altra manera–, provocarà una reacció a Catalunya. És impossible predir quina serà, però, de ben segur, hi haurà uns efectes de reacció per part dels partits espanyols, i més encara en vigília electoral. No trigarem a veure, per tant, com el PP voldrà tornar a aglutinar tota la dreta, amb una entesa amb Vox i Ciutadans, per fer un front comú per frenar l’independentisme i, sobretot, poder derrotar Pedro Sánchez. Em temo que aquesta variable no l’ha considerada prou.

stats