Aquest Sant Jordi d’estiu / Un optimista perillós

Aquest Sant Jordi d’estiu

Netflix no ha matat la lectura, ni Amazon abolirà les llibreries. Però les xifres, d’ençà de la crisi del 2008, demostren que la nova normalitat de l’entreteniment no juga a favor del llibre. Els pirates informàtics –eufemisme infantil per no assenyalar els lladres pel seu nom– han arribat per arrabassar els royalties dels autors i l’autoestima d’un sector que encara tindrà hores importants. El covid-19, que s’ha carregat el 2020, va ofegar la diada de Sant Jordi i, malgrat la bona voluntat de molta gent, tampoc ha permès que el 23 de juliol hagi estat la gran festa d’estiu que s’havia planificat. Aquest d'aquest dijous, però, és l’esperit. Davant dels problemes, il·lusió. Publicar sí, però promocionar i aprofitar el màrqueting també. Contra la crisi del llibre, millors novel·les. Més que plorar i mirar-se al mirall de l’autocompassió, passió a raig. En una ocasió, Gabriel García Márquez va confessar per què escrivia: “Simplement perquè els meus amics m’estimin molt, i perquè els que m’estimen molt, encara m’estimin més”. Cadascú sap per què escriu. Tothom sap per què llegeix. Per plaer, per endinsar-se en altres vides i, sobretot, per donar sentit a la pròpia. Des del confinament, he tingut la sort de triar històries que m’han sacsejat i que goso recomanar, perquè cada dia es poden comprar llibres.

Això és plaer, de Mary Gaitskill, per la manera d’abordar el Me Too fora del tòpic. El viatge, de Luigi Pirandello, perquè el dolor i la il·lusió van de bracet amb la traducció màgica de Narcís Comadira. El mar d’estiu, de Rafel Nadal, per l’inventari del seu Mediterrani íntim. Cavalcarem tota la nit, de Carlota Gurt, per la insòlita riquesa dels contes. Les cuques, de Julià Guillamon, per esbudellar la vida amb l’excusa dels insectes. Si aquest carrer fos meu, de Stefanie Kremser, perquè et permet viatjar pel món i la bona literatura. Llegir, estimar. Un gran lema.

Passat el Sant Jordi d’estiu, ja pot ploure.

Un optimista perillós

Entro a Barcelona sense retencions. Aparco on vull, a tocar de la rambla de Catalunya. En el camí fins a la cafeteria on m’han convocat per esmorzar amb altres autors ningú no em vol vendre cap rosa. Al carrer, ni parades de llibres, ni gent, ni ambient de Sant Jordi. Senzillament, perquè no ho és, malgrat el hashtag creat per a l’ocasió. Al primer delaguard, un editor em fa un vaticini privat: “Mai havíem fet tanta feina per vendre tan poc”. El rebrot de juliol i les lògiques precaucions de tothom han desballestat, en dos dies, el que portaven quatre mesos preparant, d’ençà que el 23 d’abril se’n va anar en orris l’autèntica festa del llibre. El succedani per buscar salvar la facturació, s’ensumen que serà molt escarransit malgrat la bona fe de la majoria de llibreters, l’abnegació dels autors i la feinada dels editors. El virus torna a escampar-se, els mitjans suquen pa en l’espiral de la por i la comunicació de Budó o Colau no ajuda a sortir al carrer. Al contrari. A primera hora, un llibreter fa un vaticini públic a la ràdio: “Això serà com un bon dissabte”. Benvingut al país on dels pessimistes en diem realistes ben informats. Una llibretera em comenta que els del gremi dels gelats van aconseguir que no només fossin una menja d’estiu i em demana que pensi alguna cosa per vendre llibres tot l’any, més enllà de Sant Jordi i Nadal. Se m’acut que la solució serà escriure bones històries, que ens les prenguin de les mans. I, de cop i volta, quan tot sembla fosc, entro a la llibreria Ona, em trobo Jordi Cuixart davant per davant i, malgrat la seva situació (“Avui dormiré a la presó”, diu), el president d’Òmnium encomana empatia, vessa positivitat, regala rialles i capgira l’estat d’ànim a tothom que s’hi acosta. Ell és un líder. En tenim pocs. Potser no el van tancar per pujar al capó d’un cotxe logotipat amb un megàfon. Potser l’han tret de la circulació per ser massa optimista. No convé.