23/07/2020

Cimera europea: per què soc 'frugal'

3 min
Bandera de la Unió Europea durant una protesta a Sofia, Bulgària

Què s’ha aprovat a Brussel·les el passat cap de setmana? Doncs, a més del pressupost de la Unió Europea (UE) per al període 2020-2027 –que s’enfila a 1 bilió d’euros– s’ha creat un programa d’ajuts (Next Generation UE) per pal·liar els efectes del covid-19. Préstecs per valor de 360.000 milions i subvencions a fons perdut per valor de 390.000 milions. Per primer cop, la UE no obtindrà aquests 750.000 milions dels recursos dels estats membres sinó que els aconseguirà emetent deute públic amb garantia de tots els estats, solidàriament.

Diuen que Espanya rebrà uns 140.000 milions, entre préstecs i ajuts. De quantitats exactes, el comunicat oficial del Consell d’Europa no en parla perquè no es donaran totes en un paquet sinó porcions que s’alliberaran segons els plans de reforma que es presentin i que la UE aprovi. O sigui, si no hi ha reformes, no hi ha diners. Una clàusula importantíssima: si un estat membre pensa que no s’estan duent a terme les reformes compromeses per un dels estats subvencionats, pot demanar que els ajuts quedin bloquejats fins que els següent Consell Europeu es reuneixi i analitzi la situació.

Per què la majoria dels estats membres –no només els Països Baixos– volen controls? Mirem-ho a la menuda. Si vostès accedeixen a les dades d’Eurostat hi trobaran informació interessant. Cada estat aporta diners al pressupost de la UE. I la UE inverteix aquests diners del seu pressupost entre els estats membres. En definitiva, hi ha estats que reben més del que aporten i d’altres que aporten més del que reben (el que es coneix com a “contribuent net”). Espanya, seguint la tradició, és dels que xuclen. Alguns pensen que Espanya ha passat, d’uns anys ençà, a ser contribuent net. Doncs no. L’any 2018 (l’últim any publicat) Espanya va contribuir al pressupost de la UE amb 10.314 milions i en va rebre 12.270. O sigui va acabar rebent de la UE, nets, 1.956 milions. I si agafem el període 2000-2018, Espanya va rebre un total de (¿estan asseguts?) 70.867 milions d’euros nets.

A alguns, sobretot els mitjans de comunicació que espanyolegen (també catalans), els agrada associar Itàlia amb Espanya sempre que es parla dels països del sud. Anem a pams. Itàlia és contribuent net de sempre. L’any 2018 Itàlia va aportar, com a contribució neta a al UE, 4.878 milions (recordo que Espanya en va rebre, com he dit, 1.956), i durant el període 2000-2018 Itàlia ha aportat 31.709 milions nets (recordo que Espanya n’ha “cobrat” 70.867 nets). Vull dir que Itàlia també subvenciona Espanya. Compte. Itàlia ha patit una catàstrofe, i que ara demani ajuda als socis està justificadíssim. Itàlia sempre aporta més del que rep, i està legitimada a demanar ajut. És el tercer contribuent net a la UE després d’Alemanya i França. És ofensiu intentar associar Itàlia amb Espanya –fixin-se que el primer ministre Conte procura ajuntar-se poc amb Sánchez i evita la imatge de “front comú"–. A més, en general, equiparar Espanya a Itàlia és de necis. D’ignorants. Voldria recordar que a Itàlia dissenyen, construeixen i patenten moltíssims productes –alguns tan sofisticats com, per exemple, Ferrari–, mentre que a Espanya... Bé, deixem-ho córrer.

Dit això, s’hauria de comprendre la posició dels frugal. Que després de trenta-cinc anys de ser membre de la UE, Espanya encara –amb pandèmia o sense– necessiti sempre ser subvencionada, ofèn. Sobretot quan es constaten despeses públiques irracionals (AVEs innecessaris, d’acord, però podem parlar també de casals municipals, d’escoles inútils, de rotondes, d’aeroports com ara Alguaire... o d’un 14% d’atur abans de la pandèmia). I si hi afegim les estafes governo-sindicalistes a la UE com ara els ERO d’Andalusia...

Ara que s’ha arribat a un acord, només demano dues coses. Primera: que la nostra premsa –la que ha mirat cap a una altra banda mentre la monarquia delinquia– es faci ressò del mal ús dels ajuts europeus quan sigui el cas. El periodisme ha de començar a practicar la deontologia que, massa sovint, exigeix als altres. És bo que els Països Baixos i altres estats membres que són amics –sí, sí; als que t’ajuden amb diners se’ls diu amics– s’assabentin de les irregularitats espanyoles perquè la UE pugui activar els vetos. Segona: que els catalans no només deixem de criticar els frugals sinó que exigim a la Generalitat que es comporti com ells i denunciï el drenatge fiscal de què som víctimes. Que no sigui tan covarda i que, en lloc d’ajudar a extorsionar els assalariats mitjançant l’IRPF, denunciï davant dels catalans que, quaranta-cinc anys després de la mort de Franco, Espanya continua vivint de la moma i de les subvencions. De les d’Europa però, sobretot, de les dels impostos dels catalans.