10/09/2020

Polítics dolents, lleis dolentes

3 min
GETTY

Els darrers mesos han estat notícia les ocupacions de pisos per part de gent que no en són els propietaris –el que coneixem com a ocupes–. Evidentment, tothom es pregunta: com és possible que la llei no estableixi mètodes ràpids i immediats per protegir el legítim propietari enfront d’aquestes ocupacions? ¿Prima el dret a l’habitatge per sobre de la propietat privada quan un pis està buit?

Un altre cas paradoxal: deixar de pagar els rebuts de subministrament d’aigua o d’energia. Els inefables ajuntaments demanen a les empreses subministradores que condonin el deute en cas que els clients no puguin pagar. Davant de la situació de precarietat d’una família, ¿prima aquest fet per sobre de l’obligació de pagar per allò que es consumeix?

Molts altres casos són de dubtosa interpretació. Els de violació que, a voltes, comporten sentències sorprenents. Atenuants com l’embriaguesa o falta de violència clara comporten que el delicte passi a ser considerat com d’un grau menor. És culpa dels jutges?

El passat dia 4, l’advocat Gonzalo Boye va publicar un article a ElNacional.cat titulat "Seguretat jurídica". Amb raó, explicava que el pitjor que pot succeir-li a una societat que pretén estar ben governada és no saber quina serà la sentència raonable d’un tribunal. Dit d’altra manera: si tot ho faig conforme a llei, per què puc sortir-ne escalivat? Una societat ben governada té lleis que han de permetre actuar sense tenir por a l’arbitrarietat de la justícia. Les lleis han de tenir una interpretació previsible. Les persones i les empreses fan coses esperant que la llei es respecti i s’interpreti de manera coherent i lògica. Perquè el dret, al cap i a la fi, ha de constituir un compendi de la lògica que regula les relacions entre particulars, empreses i institucions. El problema apareix, i aquest era el punt que el senyor Boye pretenia destacar, quan les lleis estan mal fetes.

Quan una llei no està correctament formulada estem davant d’un perill enorme. La inseguretat crea desconcert i desconfiança. En general es considera la jurisprudència (les sentències que emeten els jutges) com a font de dret (és a dir, passen a formar part de la llei mateixa). Aquest principi és universal i persegueix que les sentències completin o emplenin els buits que la llei lògicament té en no poder considerar la totalitat de casuístiques que es presenten en la vida quotidiana. Quan un aspecte no queda clar a la llei, el jutge en fa una interpretació. I per tal que la justícia no sigui erràtica, les sentències posteriors es basen en sentències anteriors per tal que tot avanci seguint una lògica constructiva i previsible.

Un dels problemes que té Espanya, i pel qual tenim mals auguris a llarg termini, és la gran quantitat de lleis mal fetes. Mal construïdes i amb excessius forats deixats al criteri del jutge. El mateix senyor Boye explica la sorpresa que va causar als membres del Tribunal Superior de Justícia de la Unió Europea el fet que el Codi Penal espanyol hagi patit 32 reformes des de la seva promulgació, l’any 1995. Els nostres presos i exiliats polítics ho són gràcies a unes lleis mal fetes, contradictòries, que permeten, al cap i a la fi, una interpretació franquista del delicte de sedició.

En articles anteriors he denunciat el mal que causen els polítics mal preparats que actualment governen –en l’administració de la cosa pública quotidiana, a tots els nivells–. Avui vull cridar l’atenció sobre el perill que significa tenir i haver tingut polítics ineptes als Parlaments, fent de legisladors. ¿Com poden fer bones lleis gent tan poc preparada? Gent que, per a més inri, mai no ha treballat en una empresa, que no coneix de res els problemes que pateix la gent del carrer, treballadors o empresaris. Impossible que les lleis que tenim siguin bones. Però vull cridar l’atenció, per afegitó, sobre una vessant en què malauradament aquests polítics despunten: la malícia del mesquí. Perquè no tan sols fan males lleis, sinó que, quan es descobreix que no funcionen, s’alien amb els mitjans de comunicació per tal de distreure i passar les culpes als altres. Quan un violador queda lliure es culpa automàticament el jutge, no una llei mal feta. Quan un ocupa no té casa, s’acusa els propietaris –que els mitjans pressuposen rics– en lloc d’analitzar per què els poders públics no construeixen habitatges socials. O es culpa les elèctriques de voler legítimament cobrar rebuts evitant que nosaltres girem les nostres ires contra els polítics, incapaços de garantir un salari mínim o uns mitjans de vida prou dignes.

Que no pretenguin despistar-nos. Tenim molts problemes derivats de males lleis. Perquè els parlamentaris que les fan són ineptes.