19/05/2020

La (in)capacitat de l’Estat

4 min
El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, durant la sessió de control al Congrés.

Segons Barack Obama la pandèmia abona la idea que molts líders no saben què es fan. Obama està pensant en Trump, que, entre altres ocurrències, va suggerir injectar desinfectant als malalts per matar el virus. S’endevina un fil populista en les respostes de Bolsonaro al Brasil, Putin a Rússia o el mateix Johnson al Regne Unit. En aquests països el covid-19 s’està expandint ràpidament, però ara per ara no són els líders en l’impacte de l’epidèmia.

Segons una estadística de la Universitat Johns Hopkins, Bèlgica, amb prop de 79, és líder en morts per cada 100.000 habitants pel covid-19, seguida per Espanya amb el voltant de 59 i de prop per Itàlia i el Regne Unit (amb França al darrere). Queden lluny països com Portugal, amb 11,7; Alemanya, amb 9,5; Grècia, amb 1,5, o Corea del Sud, amb 0,5. Madrid, amb gairebé 133, i Catalunya, amb 77 (que serien 149, segons les dades ampliades del departament de Salut de la Generalitat), són regions amb gran incidència. Hi ha molts altres factors que cal considerar per explicar les diferències, però són tan grans, i en països no tan diferents, que fan sospitar que alguna cosa no han fet bé els líders del trist rànquing.

A Catalunya i a Espanya es va minimitzar l'amenaça al febrer, quan els nostres polítics i tertulians de capçalera consideraven que les opinions a favor de l'anul·lació del Mobile eren fruit de “la histèria col·lectiva” o d’una conspiració nord-americana. També hi havia experts que afirmaven que el covid-19 era com una grip, quan a la Xina ja havia quedat clar que no. A mi em va advertir un estudiant xinès: no facis cas del que diuen i pren mesures de protecció. La falta de previsió colpeix: el 8 de març es van autoritzar i animar manifestacions i reunions massives, quan la situació de la propera Itàlia ja era preocupant. Després Catalunya va cridar al confinament total, encara que mai es va definir què volia dir exactament. Espanya ha estat el país amb les mesures de confinament més estrictes i amb les rodes de premsa més llargues, pesades i poc informatives que es recorden. Espanya ha optat pel BOE i l'ordenancismo com a instrument de gestió de la crisi, intentant microgestionar el que podia fer i el que no podia fer la població a cada moment del dia amb un rerefons paternalista i de desconfiança en ciutadans. Sense tenir, per tant, en compte que el comportament individual responsable és la clau per superar la pandèmia. Les fases del desconfinament, començant per la genial idea que la primera era la 0, i la terminologia emprada semblen tretes d’una comèdia dels germans Marx. Encara ara no queda clar el pla de sortida del confinament. Ocurrències com posar en quarantena els visitants que vinguin a Espanya sense un acord europeu abunden. La improvisació i les rectificacions constants desorienten a tothom i impedeixen qualsevol planificació del retorn progressiu a l’activitat econòmica. És cert que hi ha molta incertesa, però hi ha dirigents que sí que comuniquen amb claredat. Angela Merkel a Alemanya n'és un bon exemple: és concisa, precisa i planteja escenaris contingents. En una crisi cal parlar poc i clar.

El que es planteja és la capacitat de l'estat, la qualitat de les institucions i la dels funcionaris que les dirigeixen. A Espanya centralitzar les compres d’equipament sanitari era en principi una bona idea per poder negociar millor en un mercat internacional molt difícil, si no fos perquè el ministeri de Sanitat feia molts anys que no en comprava. Com que les competències en Sanitat estan transferides, s'hauria hagut de pactar i coordinar l’escomesa a la pandèmia entre comunitats autònomes des del principi.

Un estat és capaç quan, a més del clàssic mantenir el monopoli de la força, sap cohesionar la societat per assolir uns objectius comuns creant consens i legitimitat en les propostes i actuacions. Alguns estats, com Corea del Sud, Taiwan, alguns països nòrdics i Alemanya, s'han mostrat capaços enfrontant-se al covid-19. Els EUA han tingut una resposta econòmica contundent, de moment fins al 10% del PIB en mesures d'ajuda, però la resposta sanitària és incoherent. La Xina va minimitzar i amagar l’epidèmia al principi i després va reaccionar de manera contundent però amb opacitat.

La capacitat de l'estat depèn de la qualitat de les seves institucions, però no només: el Regne Unit i els EUA, amb institucions democràtiques consolidades, han caigut víctimes del populisme i de la polarització. Les disfuncions polítiques i la polarització, així com diversos graus de populisme, també estan presents a Espanya (i certament a Catalunya), Itàlia, Bèlgica i França. El capital social, el nivell de confiança entre els ciutadans i en les institucions, és baix al sud d’Europa. Tot i així, països com Portugal i Grècia han sabut actuar aviat contra la pandèmia i evitar la polarització. Grècia va cancel·lar els Carnavals el 24 de febrer. Si aquests països, que són més pobres i que tenen un sistema sanitari pitjor que el nostre, se n’estan sortint millor cal revisar el que hem fet malament. Necessitem líders que sàpiguen el que es fan. No només ens hi juguem la salut sinó també l’economia. Sense un pla clar de desconfinament basat en una estratègia que de manera flexible incorpori la incertesa actual, no hi pot haver la necessària represa econòmica.