14/04/2020

Un moment decisiu per a Europa

4 min
Detall de la bandera de la Unió Europea

La Unió Europea i la zona euro s'aproximen al seu segon moment decisiu en una dècada. El primer va ser la crisi del deute, que va començar el 2010 i va ser sufocada gràcies a la promesa del president de Banc Central Europeu Mario Draghi, que va afirmar el juliol del 2012 que el BCE estava preparat per fer "tot el que fos necessari" per protegir l'euro. El BCE va donar suport a la declaració de Draghi creant l'esquema de transaccions monetàries directes (TMD), un programa d'emergència per a la compra de bons sobirans, que afortunadament mai va haver de ser usat.

La UE va establir llavors una unió bancària, en què el BCE va assumir el paper de banc supervisor, i un mecanisme de resolució comuna per atendre les institucions insolvents. Però aquesta unió segueix sent incompleta, perquè el suport per a la resolució és insuficient en cas d'una crisi important i no hi ha un esquema comú d'assegurances de dipòsit.

En termes més generals, en ser una unió monetària sense una unió fiscal que li permeti compartir els riscos, la zona euro és una criatura inestable. I l'enorme impacte de la crisi del covid-19 requereix despeses gegantines, no només per a l'atenció sanitària, sinó també per mantenir viva l'economia europea durant les mesures de confinament i distanciament social.

Només el sector públic pot donar resposta a un desafiament d'aquesta magnitud. Malauradament, però, la UE està novament dividida entre els estats membres del nord amb més solidesa fiscal, liderats per Alemanya i els Països Baixos (on la relació entre deute i PIB és d'aproximadament el 60%), i els països amb una situació fiscal més feble (on aquest indicador està a prop o per sobre del 100%). De fet, nou països de la UE, liderats per França, Itàlia i Espanya, han proposat coronabons mutualitzats per mitigar l'impacte econòmic de la pandèmia. (Portugal, Irlanda, Luxemburg, Eslovènia, Bèlgica i Grècia també estan a favor d'aquesta idea.)

Però els estats amb una situació fiscal més sòlida temen el risc moral i s'oposen a la mutualització del deute. Encara que en el cas d'un xoc macroeconòmic simètric com el que pateix actualment la zona euro es debilita l'argument del risc moral, la por dels països del nord no està mancada de fonaments. Al cap i a la fi, la majoria dels països que donen suport als coronabons no han posat la seva situació fiscal en ordre des de la fi de la crisi de l'euro.

A més, els coronabons presenten diversos problemes d'índole pràctica, especialment la necessitat de garanties o transferències directes dels pressupostos nacionals, a causa de l'absència d'ingressos europeus per donar suport a aquests instruments. Alemanya insisteix que primer s'han d'usar els fons de rescat establerts de la UE, com a Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE). Pel que fa als estats membres frugals, no és moment per crear un actiu segur de la zona euro.

No obstant això, un programa de la UE per combatre el covid-19 també ajudaria els estats membres del bloc del nord a controlar l'epidèmia i limitar el dany en les seves pròpies economies. Sense un esquema d'aquest tipus, la despesa de països com Itàlia o Espanya seria insuficient per afrontar l'emergència de salut pública i fomentar la recuperació econòmica, cosa que implicaria efectes negatius en tots dos fronts, no només en aquests països sinó també al nord d'Europa.

Des de la poc fructífera cimera virtual del Consell Europeu del 26 de març, la UE ha llançat un ventall d'iniciatives, incloent-hi la flexibilització de les normes d'assistència estatal per a les empreses en dificultats i, més recentment, un paquet per a despeses de 540.000 milions d'euros per donar suport a les economies dels estats membres. El paquet, proposat pel president de l'Eurogrup, Mário Centeno, inclou crèdits a través del MEDE de fins a 240.000 milions d'euros, crèdits del Banc Europeu d'Inversions de fins a 200.000 milions d'euros per a petites i mitjanes empreses i un pla de crèdits de la Comissió Europea per 100.000 milions d'euros per a assistència a la desocupació.

Tot i que sol·licitar la participació al MEDE és precondició del BCE per intervenir amb l'esquema de TMD, comporta un estigma i sol incloure condicions. El finançament de les despeses relacionat amb el covid-19, per contra, no implicaria condicions, encara que altres assistències econòmiques sí. A més, els ministres de Finances de la UE s'han posat d'acord per establir un fons temporal de recuperació, que podria ser finançat amb "instruments financers innovadors". La batalla per una mutualització parcial del deute, impulsada per França, va ser posposada.

Tot i que es tracta de mesures que van en la direcció adequada –de fet, han servit per sortir del pas– la pregunta és si seran suficients. Si no és així, la zona euro –i la UE en el seu conjunt– haurà estat incapaç d'actuar amb decisió per solucionar un problema comú i la divisió entre els blocs dels estats membres continuarà (i, probablement, empitjorarà).

Es podria argumentar que el BCE podria solucionar els problemes de deute sobirà dels països amb més debilitat fiscal comprometent-se novament a fer tot el necessari, però Draghi va tenir la sort que el TMD mai va ser invocat i no està clar si aquestes paraules màgiques funcionaran aquesta vegada.

De fet, si continua la crisi i el deute públic d'Itàlia i Espanya augmenta substancialment (posem, al 160% i el 130% del seu PIB, respectivament), és possible que els mercats intentin confirmar si el BCE està realment decidit a seguir comprant deute sobirà d'aquests països. El BCE hauria llavors de superar de llarg la seva cota d'assignació de capital entre els països quan s'implementi el programa recentment anunciat de compra d'actius per 750.000 milions d'euros (que segueix sent menor al deute estimat d'Itàlia i Espanya per al 2020). És cert, l'acció del BCE guanyaria temps i donaria als països afectats més marge fiscal, però –igual que amb la crisi del deute– el BCE seguirà exposat mentre la zona euro no tingui una política fiscal comuna.

Un cop més, la zona euro ha respost amb més integració només quan arribava al límit del desastre. Esperem tenir sort també aquesta vegada i que cap accident posi en dubte el futur de l'euro mentre Europa brega amb la crisi.

Copyright Project Syndicate