Alcalde qüestionat, ambaixador endollat

Que Ros marxi a Andorra és la cirereta a una trajectòria lamentable, poc honesta, i basada en gestos carregats de falsedat

Avui és un dia important per la ciutat de Lleida: si tot va sobre el previst, l’alcalde lleidatà Àngel Ros serà nomenat pel consell de ministres espanyol com a nou ambaixador a Andorra. En aquest escrit abocaré les meves primeres sensacions. Aviso, seré dur. I segur que faré curt. Però penso que és fer arribar les següents reflexions a la ciutadania de Lleida i d’Andorra.

Sense dubte que en Ros plegui és una gran notícia per a tots els lleidatans. I quan dic tots, són tots. Els que van votar-lo i els que no. Una bona notícia per al PSC, i una bona notícia, sobretot, per a la seva família.

Marxa una rèmora política. Un paràsit. Un professional del poltronisme a qui no li ha tremolat el pols a l'hora de col·locar als seus. I en especial a un familiar, José Crespín, el gendre. La lliçó més important que hem d'aprendre tots plegats és que el nepotisme, avui, s'acaba pagant. La relació de Ros amb el seu gendre l'ha perjudicat moltíssim políticament parlant. Ha estat la seva gran errada. La seva tomba política.

Si guanyes unes eleccions sense majoria absoluta i has de cercar pactes amb altre partits no pots asseure't a la taula de negociació amb aquesta condició innegociable: el meu cap de gabinet serà el meu gendre i això no es toca. Això acaba passant factura. I és que a més, el gendre ha demostrat sobradament que no està preparat per tenir responsabilitats. Acusacions d'amenaces (cas Marta Camps), agressió a una manifestant i una llarga llista de despropòsits que, al final, han repercutit en la imatge del mateix Ros.

El més greu de tot plegat és que Ros ha mort matant pel seu gendre. Just abans de marxar d'ambaixador a Andorra, l'ha col·locat a la Subdelegación del Gobierno espanyol a Lleida. És un dels moviments polítics més indignes que s'han vist a la ciutat des de la reinstauració de la democràcia.

Aquest nomenament el desacredita a ell, al seu gendre, al seu partit i al govern espanyol. El nomenament d'un subdelegado no pot estar condicionat pel futur polític (i personal) de l'alcalde. És que no és ni vella política. És feudalisme. És vassallatge.

Àngel Ros ha projectat sobre el govern de la ciutat de Lleida una manera de fer típica de personatges desconfiats que no saben treballar en equip. S'ha envoltat de regidors i assessors d’escassa volada política i intel·lectual, cercant que ningú li fes ombra. I això es paga car.

L'entorn de Ros ha protagonitzat imatges lamentables: una regidora ballant en un ple, un regidor inventant-se una normativa internacional, i diversos regidors comportant-se com adolescents encabritats al Twitter. Hi hauria molts casos més.

Mal assessorat, ha pres decisions erràtiques i ha posat de manifest que en determinats temes (cultura, especialment) no hi havia projecte, ni línies mestres d'actuació, ni res. Improvisació i mala gana. Actuacions per tapar boques i ni això ha aconseguit, ans al contrari. La seva gestió de la memòria històrica a la ciutat ha estat indigna, pròpia d'algú que es troba lligat de peus i mans per una tradició leridanista que, en part, comparteix, i per una actualitat esfereïdora: el pacte de govern amb Ciutadans.

La imatge que ha projectat Lleida en matèria de memòria històrica és impròpia d'un ajuntament democràtic. Ho ha reblat els darrers dies el mateix alcalde, anomenant niñatos soberbis al col·lectiu de la Baula, que promovia un homenatge a les víctimes del bombardeig del Liceu Escolar de Lleida durant la Guerra Civil espanyola.

El bloc del 155 ha treballat els darrers mesos a la ciutat com una autèntica piconadora sense pietat. I Àngel Ros ha conduït la màquina ben cofoi, amb decisions impròpies d'algú que representa un partit suposadament d'esquerres.

Que Ros marxi a Andorra és la cirereta a una trajectòria lamentable, poc honesta, i basada en gestos carregats de falsedat. És la prova del poc que cotitza la seva persona dins del PSC. Demostra que el seu nomenament com a president va ser una jugada mestra de determinats sectors del partit per desactivar un personatge que podria esdevenir perillós. I ho van aconseguir.

Acabo. Aquest final és el que Àngel Ros mereixia. Ambaixador a Andorra, on no tindrà cap vergonya en donar lliçons de diplomàcia, i el gendre ben col·locat al Gobierno espanyol per no crear cap trasbals familiar, no fos cas. La ciutat com a trampolí. El servei i l'honestedat amb la ciutadania, en un segon terme. Adeu, alcalde, no el trobarem a faltar gens.

*article redactat a partir d’un fil de Twitter de @velasc_alberto