‘Big Data is watching you’

Soc poc amant de les teories de la conspiració, però no tinc gaire clar si les lleis de protecció de dades personals perseguien en realitat la finalitat de protegir-nos

És allò que passa, que un dia acceptes cedir les teves dades personals a canvi de connectar-te a una wifi gratuïta o fins i tot per adquirir algun servei de pagament i l’endemà, o al cap de mesos, reps un whatsapp d’un candidat a les eleccions sense haver votat mai el seu partit ni ganes de fer-ho en un futur. Aleshores prens consciència de fins a quin punt les teves dades han passat d’unes mans a unes altres des del moment en què vas marcar, sense llegir la lletra petita, aquella casella en aquell formulari: el teu nom, la teva edat, el teu telèfon, els teus contactes, les teves fotografies, els ‘likes’ i ‘dislikes’ a les xarxes socials i un llarg etcètera. Formes part de vés a saber quants fitxers, propietat de vés a saber qui. Ets sents monitoritzat i altra cop et ve Orwell al cap.

Les dades són un bé valuós, comercialment i també política, i a tot el món proliferen els ‘data brokers’ que comercialitzen amb elles. I el que és pitjor: amb el teu consentiment. Perquè les lleis de protecció de les dades personals van arribar al mateix temps en què començaven a circular aquestes dades de manera massiva i, per tant, per recopilar qualsevol dada les empreses s’han vist obligades a demanar-te permís abans de poder emmagatzemar-la, utilitzar-la o transferir-la. Soc poc amant de les teories de la conspiració, però no tinc gaire clar si les ementades lleis de protecció de dades personals perseguien en realitat la finalitat de protegir-nos, a nosaltres els ciutadans, o bé van arribar per salvaguardar els interessos d’empreses i comercialitzadors de dades que, amb la normativa vigent a la mà i gràcies a les caselles que marquem, tenen la raó legal de la seva part. El whatsapp del candidat ens pot semblar anecdòtic, però no deixa de ser una manifestació d’aquesta desprotecció que patim i que té l’empara de la llei. Qui és capaç d’entendre clàusules críptiques amb remissions a empreses terceres de les quals no hem sentit mai a parlar? Podem saber de debò l’abast del nostre consentiment en el moment en què el donem? ‘Big Data is watching us’, d’acord, però és possible rebel·lar-nos-hi en contra?