Boix, la banca andorrana i el biberó amb cereals

‘Blau de Prússia’ va ser la novel·la sobre la identitat d’Andorra, sobre la ràpida i brutal transformació que el país havia viscut durant la segona meitat del segle XX. La radiografia, irònica, escèptica, brillant, d’una societat. (I, per extensió, una radiografia de la frontera i del Pirineu en general). ‘L’escala del dolor’ la va continuar posant més l’accent en la relació entre Andorra i França. Sarkozy hi obria la capsa dels trons i aquell país havia de començar a transformar-se de nou. A ‘La bíblia andorrana’ Villaró continua utilitzant el gènere policíac per fer allò que li agrada com a escriptor i com a historiador: retratar, analitzar, posar davant del mirall un país i una societat. En aquesta novel·la hi ha un crim, un investigador, un enigma i una resolució d’aquest enigma. Però en realitat és la reflexió sobre un moment històric per Andorra i sobre un moment vital del protagonista. És, com les anteriors, una novel·la sobre la dificultat de prendre decisions a la vida.

‘La bíblia andorrana’ mostra un país sacsejat per escàndols bancaris i financers –família Pujol inclosa– pel tràfic de dossiers escandalosos, que veu perillar la seva sobirania enmig de grans estats que l’envolten, de la Unió Europea –i amb una particular relació amb el Vaticà–.

La novel·la, a més, parla d’un moment vital de l’oficial Boix que ara prepara biberons de llet amb cereals, pateix i es meravella davant del “miracle de la vida”. Com en les dues novel·les anteriors, Boix continua enfrontant-se a les decisions de la vida, les petites i intranscendents i les grans i importants. I li costa, com sempre, però ara ja no viu torturat i angoixat. Té un gran equip fix al seu costat que li soluciona la vida: una mossa d’esquadra a una banda de la frontera, una alt càrrec dels serveis secrets francesos a l’altra, una companya de feina que el protegeix per la seva “manca d’habilitats socials”, una germana que és una santa i un germà tarambana que coneix bé el costat fosc de la Seu.

Amb aquest equip transfronterer, Boix lidera una investigació convertit ara en espia del servei d’informació intel·ligència andorrà. A vegades passa dels procediments oficials i legals i va per lliure amunt i avall amb el seu Panda. Ja no pren pastilles i tot i ser sapastre i orc, lliga com si fos James Bond; un Bond entre documents del segle XVIII, però.

‘La bíblia andorrana’ no és una novel·la negra plena d’acció, és la novel·la policíaca d’un historiador, amb enigmes i misteris de segles enrere, amb molts bisbes, documents en llatí, biblioteques i arxius, amb edificis plens de secrets. Villaró, cada cop més premiat –aquesta novel·la va rebre el Prudenci Bertrana i ‘Els ambaixadors’ va ser premi Josep Pla- aconsegueix una estructura i un estil (amb un català nord occidental utilitzat amb naturalitat) que flueixen tranquil·lament, sembla cada cop més còmode amb aquestes històries de Boix i fa referències curioses a les novel·les anteriors. I triomfa amb el final –el punt feble de les dues anteriors-, un final inesperat, sorprenent i enginyós que remunta la novel·la després d’algun moment de massa lentitud.