Buenamente. Trà-trà!

Fa estona que em balla pel cap, mentre penso com enfocar el tema d’avui, la cançó que va portar a la fama els Catarres. I, especialment, el fragment on diu “Jo que penso que en Serrat sempre ha estat un traïdor, al meu cotxe només sona Lluís Llach”. Li diuen traïdor, no per idees polítiques, perquè la cançó es va fer famosa el 2011 lluny del neguit clímax de l’independentisme, sinó perquè va cantar també en castellà. Hi penso, mentre em passa pel cap la trama de colors i formes tan irregulars com naturals del Park Güell de Barcelona i l’inconfusible trencadís tan nostre d’Antoni Gaudí.

També em vénen al cap els suecs ABBA i trenta artistes italians cantant en castellà, els espanyols Mecano cantant en italià o la colombiana Shakira traient un senzill en català. O mires Eurovisió i veus una noruega cantant en castellà (2007), un romanès cantant en italià (2006) o una austríaca cantant en francès (2016). Les coses no són mai ni blanques ni negres en un món cada cop més global. I menys, en una societat com la nostra, en què des de temps immemorials, per aquí hi han passat (i se n’hi han quedat) fenicis, grecs, romans, sarraïns, murcians, castellans, andalusos, sud-americans, europeus de l’est, subsaharians, asiàtics, hindis... Però encara hi ha qui pateix un curtcircuit mental quan veu l’ANC fent campanya en castellà per bé que, en canvi, parlarà en castellà a una persona amb pell fosca que potser fa menys faltes que ell en català..!

Amb tot això, avui encara hi ha a qui li sorprèn que una mossa de família catalana de vés a saber quantes generacions i crescuda en un poblet de 7.000 habitants sigui la diva mundial del flamenc i la música de fusió. I no només això, sinó que pugui ser notícia que en plena roda de premsa a Buenos Aires etzibi, en català, que fa dies que no parla la seva llengua i que en té ganes. Això converteix en notícia i, per tant, tracta com a fet que se surt de la normalitat la possibilitat que una cantant flamenca mostri orgull per la llengua catalana. Una cosa que hauria de ser normal. I tot plegat evidencia la maduresa que ens queda per assolir com a societat i com comunitat lingüística.

Però d’aquest acte breu no només es desprèn l’orgull de Rosalía per la seva llengua materna. M’atreveixo a dir que la cantant de Sant Esteve Sesrovires, tombant tots els prejudicis que hom pugui malauradament atribuir a la seva figura, ha donat una lliçó magistral a la nostra societat. Tot un veritable “trà-trà!”, com faria ella. Repassem la cronologia dels fets. El periodista es presenta en castellà. Immediatament Rosalía mostra admiració i l’interromp, en català, dient: “Ostres, de lluny, eh?”. El periodista repeteix “de molt lluny, sí”, immediatament s’autotradueix al castellà i continua en aquest idioma. Malgrat que la cantant li cola un incís en català, el periodista segueix en castellà. Rosalía, comença amb una primera frase breu en castellà però que acaba en català. I fa un brevíssim parèntesi molt interessant en castellà: “Com que és paisà meu, disc... mmm... li parlaré en català”. I continua la resposta en català fins al final, incloent-hi aquest "fa molts dies que no parlo en català i en tinc ganes!".

Ras i curt, en certa manera es pot entendre que sigui lògic que el periodista comenci en castellà, però en el moment en què l’artista, per iniciativa pròpia, es passa a la llengua materna dels dos interlocutors, quina explicació que no sigui basada en malaurats prejudicis lingüístics hi ha perquè el periodista insisteixi en castellà i fins i tot s’autocorregeixi? I encara n’hi ha més. És interessantíssim subratllar com Rosalía començava a articular la paraula “disculpeu”, però frena després de la primera síl·laba i evita, així, disculpar-se per parlar la seva llengua; o sigui, evita disculpar-se per ser catalana i es desmarca de l’esport nacional d’aquest autoodi lingüístic consistent en disculpar-se per ser el que som.

Així és com la cantant demostra que sap molt bé el que es fa, tant a dalt de l’escenari com a baix. Així és com demostra que cantar en castellà no significa ser un traïdor de la pàtria; que, igual que els trencadissos d’en Gaudí, la nostra societat és molt més complexa del que hom pot creure i que la coherència i la dignitat lingüística es demostren amb fets i no amb 'posturejos'.

Paraula de Rosalía. Trà-trà!