Camí Ral de la Massana i el pont de Sant Antoni

Un curt passeig pel bosc sense sortir de la ciutat

¿Has vist que bonic que és el teu país, sota la neu? Un dia com avui, enmig d'una nevada, se'm fa difícil pensar a conquerir cims llunyans, blancs i boirosos. Em sento a gust a la vora de la llar de foc. Entre el foc i el gel, aquestes dues grans forces que, segons el poeta americà Robert Frost, són les idònies per acabar amb el nostre intricat i fràgil món, els dos somniem desperts. A les profunditats del cristall màgic en què ens veiem com a parts d'un futur feliç, se'ns divisen coses distintes. A tu t'apassiona l'esquí, el vent i la velocitat: segur que se't dibuixen a la ment baixades espectaculars per pistes negres. A mi, en canvi, no se m'acut cap altra cosa que pensar: "Quan es fongui la neu, on anirem a caminar, a córrer, a fer el cabra, que no se'ns quedi massa lluny de la ciutat, per a que en una hora i escaig poguéssim tornar als plaers de la feina?"

El Rec del Solà ens queda ben a prop: a l'hora de la veritat, segur que anirem al Rec. Un dia, però, em faria il·lusió dur-te al Camí Ral de la Massana. Si comencéssim a caminar a partir del pàrquing del col·legi Sant Ermengol, després del centre d'acolliment d'infants La Gavernera, en lloc de girar cap a l'esquerra, tiraríem cap a la dreta. Deixant enrere la petita zona residencial de cases espectaculars, de cop ens trobaríem enmig d'un bosc. Allà, hi comença un caminet més solitari, menys ple de coneguts i saludats, de corredors, de gossos i els seus amos, de gats, de cabres i de galls, que el Rec. Passaríem a tocar de roques oxidades de formes rares, cobertes de molsa i de flors grogues i blaves. Miraríem la ciutat de prop i de lluny a la vegada. Arribaríem al tram petit de camí que s'ha de fer per les escales, fetes, com gàbies, d'enreixats de filferro de metall, a través dels quals somriu el riu. A la Massana, que hi falta gent! Per la vorera del Valira, deixant enrere els túnels del Pont Pla, arribaríem al reconstruït pont romànic que va cap a la capella de Sant Antoni de la Grella, Sant Antoni Abat, el del porquet i dels ases, que no hem de confondre amb Sant Antoni de Pàdua al qual s'ha de pregar quan perds alguna cosa.

Diuen que a Sant Antoni, de jove, se li presentaven visions mortificants i pecaminoses, els dimonis l'apallissaven i li reobrien les ferides. De tot aquest enrenou, en va sortir vencedor. Crec que aquest exemple didàctic de resiliència t'agradaria: ¿i com no t'hauria de caure bé un sant patró de traginers?.. A l'altre costat del pont romànic, veuríem la gran plantació de tabac, font d'addiccions i de nostàlgies. En passar per la dreta de la capella, ens enfilaríem pel camí estret i per la passarel·la de fusta cap al pont de Lisboa, i d'allà, per la vora del riu, cap a la depuradora d'Anyós... Avançaríem ràpid, ràpid, parlant, rient, perquè és clar, hauríem de fer tot el camí d'anada i de tornada en menys de noranta minuts. No és pas difícil: és una ruta gairebé plana, i si girem a prop de la depuradora, l'anada i tornada farem uns vuit quilòmetres en total.

Miro les flames de la llar de foc de casa, i ens hi visualitzo, un dia assolellat, sota el cel blau. A l'altra banda de les finestres, hi ha gel als teulats. El foc i el gel, deia Robert Frost: el desig i l'odi. Amb quin dels dos s'acabarà el món? Som a l'hivern, i el gel impera. El món no té gens de pressa per acabar-se. Si cloc els ulls, a la distància veig dues petites figures que travessen un pont de pedra: mans de gel, ànimes de foc.