Sigui per esnobisme o per mandra sempre he anat a rebuf com els rivals de Marc Márquez dels grans fenomens mediàtics. He patit més filtracions (espòilers) que aspirants a pujar aquests dies a l'Everest. Però ara que he començat a viure en un estat fluid en el qual el meu màxim drama és que la meva llibreria de confiança s'hagi traslladat al carrer de la Llacuna o que el calaix de la tauleta de nit estigui ple de mitjons que, després d'un sol rentat, li van petits a un Click de Famobil pot passar qualsevol cosa, que de sobte, em trasbalsi. Amb traïdoria i quan menys m'ho espero. Sé que arribarà, i aquesta és l'única cosa que ens dona l'edat, junt amb què l'homeopatia és aigua amb sucre, que les dietes no funcionen i que el dia que vols anar a cal barber et lleves amb el cabell genial. Però també sé que sobreviuré perquè ja he passat per aquí altres vegades.
És el que succeeix amb el festival d'Eurovisió. No ens cal un espòiler per saber que Espanya quedarà dels últims, però ens traguem el concurs sencer. M'he acostumat a prendre els cafès ràpidament per la por que un fet imprevist provoqui que la tassa es quedi sobre la taula, freda, a mig beure. Dijous passat, per sort, ja me l'havia begut abans d'anar a un acte banal, en la meva zona de confort (al costat de casa), i amb amics i gent coneguda. Un sacerdot jesuïta explicava el sentit d'uns murals que estava instal·lant a l'església. Les seves paraules van tenir l'efecte contrari al de la magdalena de Proust. Em van venir records d'exercicis espirituals al col·legi dels jesuïtes, dels relats de la mort amb detalls escabrosos i dels turments que esperen a l'infern.
I això que parlava en italià, la llengua de Paolo Conte i del 'Via con me' que em podia evocar unes arracades en forma de cactus. Per tant, em vaig angoixar i vaig fugir ja que quan més relaxat estàs t'arriba la clatellada. Mai m'ha importat massa això de les filtracions perquè el que m'interessa no és el final sinó el desenvolupament, la història. Podem superar la conclusió d'una sèrie, d'una pel·lícula o d'un llibre, però l'autèntic final, el definitiu no podem evitar-lo perquè la vida ja ve amb un espòiler inclòs. I sense més temporades. Així que passat el mal tràngol he decidit que: 'carpe diem'.
