Cinema (en) català

Hom pot pensar que seria gairebé impossible fer uns Gaudí només amb pel·lícules en català. Pot ser sí, però llavors seria un bon motiu per preguntar-se com pot ser que en un domini lingüístic d’uns onze milions de parlants produïm molt més en castellà que en la llengua pròpia.

De cop i volta m’ha vingut al cap la polèmica que va sorgir, el 2007, quan la literatura catalana va ser la convidada a la importantíssima Fira del llibre de Frankfurt. El dilema era si la literatura en castellà feta per autors catalans havia de formar part de la delegació. Finalment, malgrat la inevitable politització d’aquest debat, els autors en llengua castellana no hi van ser presents. Ho justificava d’una forma molt simple, en aquell moment, l’escriptor Víctor Alexandre en un article. Posava per exemple el grec Georges Moustaki, que mai va ser considerat un mite de la música grega, sinó de la francesa. Per la mateixa regla de tres, Alexandre explicava que els llibres que Pere Calders o Tísner van escriure en castellà a Mèxic mai s’han considerat literatura catalana, de la mateixa manera que els llibres que van escriure-hi en català no es consideren literatura mexicana...


Tot això em ve al cap veient els títols de les produccions candidates als premis Gaudí de l’Acadèmia del cinema català i, especialment, com recollia El Punt Avui la notícia sobre les candidatures. Indicava que, entre tots els tipus de produccions (llargmetratges, documentals, curts...) s’arriba a 76 títols però només catorze tenen el català com a llengua original. En canvi, 45 són rodats en castellà, set en anglès i deu en altres llengües. Em pregunto com és que fou polèmica la inclusió del castellà en la literatura catalana en el marc de la participació a la Fira de Frankfurt i no ho és en els premis Gaudí, malgrat que les xifres fan feredat.

Automàticament penso en els Oscars. No sóc cinèfil i, per tant, ni molt menys expert en la matèria. Però juraria que els premis grossos del certamen sempre hi competeixen pel·lícules en l’idioma del país de l’acadèmia. De fet, les de parla no anglesa es releguen en una categoria amb aquest nom...


Hom pot pensar que seria gairebé impossible fer uns Gaudí només amb pel·lícules en català. Pot ser sí, però llavors seria un bon motiu per preguntar-se com pot ser que en un domini lingüístic d’uns onze milions de parlants produïm molt més en castellà que en la llengua pròpia. I també es faria lògicament més evident que cal promoure la producció d’audiovisuals en català. TV3 havia de jugar aquest rol. I dic “havia”, perquè es fa palès que no el juga, malgrat ser aquesta una de les seves raons d’existir. Al contrari, de les pel·lícules coproduïdes per TV3 i que competeixen als Gaudí, la majoria són en castellà. Només si introduïm al còmput les produccions que no són estrictament pel·lícules, arribem a igualar a deu el nombre de títols rodats en català i en castellà. Després en trobem tres que combinen el català amb altres llengües i dues més, que no són ni en català ni en castellà.


I jo em pregunto: quin sentit té que TV3 doni suport a produccions en castellà, quan això ja ho fan RTVE i el govern d’Espanya? Crec que la gràcia de TV3 i de la Generalitat (i de la resta de governs de la catalanofonia) és que facin allò que el govern d’Espanya no fa: vetllar per les llengües pròpies de Catalunya. Sí, llengües pròpies, en plural, perquè sovint sembla que s’oblidi que l’occità també és llengua pròpia, oficial i minoritzada.

Etiquetes