Comença una altra partida amb cartes noves

El que fan 53 vots. Si fa o no fa el mateix que 17 fa quatre anys. Però ara a l'inrevés, amb un intercanvi de colors polítics deixant sense majories el nou Consell General

L'endemà de les eleccions ens hauria de permetre repassar tot el que s'ha dit (i hem dit) i copsar de quina manera els ciutadans ens han esmenat, a tots. Deia Landry Riba diumenge que "una cosa són les previsions i una altra el que acaba passant". 'Et voilà, c'est ça!' És justament això la grandesa d'unes eleccions, del resultat de les quals tots n'hem d'aprendre. Escric algunes conclusions sense haver encara aprofundit massa en l'anàlisi electoral, i segurament algunes d'elles reiteratives respecte al que ja s'hagi pogut llegir i escoltar des de diumenge a la nit.

1. Contràriament al que jo pensava, la coalició d'Acord ha funcionat, ja sigui perquè han sabut transmetre el missatge, ja sigui perquè el vot de càstig al partit governant s'ha traslladat al vot parroquial optant per dos partits de signe oposat en coalició. Els ha servit almenys per acabar amb la majoria absoluta, però no per assolir els propòsits desitjats. No sé dir, malgrat això, a qui dels dos partits integrants de la coalició ha afavorit el pacte, si a PS o a L'A. Segurament als dos, perquè mentre que els socialdemòcrates s'han assentat com a segona força, als liberals els ha salvat del que hagués estat un aparent fracàs quedar per sota de la terceravia en nombre de consellers.

2. El vot útil li ha funcionat bé al PS, tant que ha acabat escombrant de l'arc parlamentari els progressistes d'SDP, ha més que doblat el resultat dels liberals i els consolida com a segona força política amb una diferència respecte els Demòcrates de només 800 vots a la nacional. No estem encara "molt a prop d'aquella sensació de canvi que es va generar el 2009”, com afirmava en aquest mateix mitjà Pere López –les parròquies s'han guanyat només per serrells de vots– però sí que els dona legitimitat per fer una oposició d'alternativa de govern i que entenc que serà contundent al llarg dels propers quatre anys, amb l'acompanyament liberal.

3. També contràriament al que jo pensava, la candidatura massanenca de Ciutadans Compromesos no esdevé ni frontissa ni clau de governabilitat, i pot passar a ser una força testimonial sense cap tipus d'influència. I és que les candidatures únicament parroquials només serveixen si poden tenir algun tipus d'ascendència sobre el governant.

4. Així, doncs, l'aritmètica possible només és una, i el que caldrà saber en les properes setmanes és si un possible acord entre Demòcrates i terceravia serà un pacte de govern, amb responsabilitats ministerials per als de Pintat, o serà un pacte d'estabilitat parlamentària en el repartiment de càrrecs al Consell General i que els permeti negociar com a soci preferent els pressupostos; mentre que per a la resta de temes fonamentals per al futur del país Espot busqui acords polièdrics.

5. Vist el panorama, a Espot li toca demostrar el seu lideratge. Ja ha evidenciat ser un bon candidat perquè ha frenat el que podia ser una sagnia de vots com a conseqüència del càstig a la gestió de Toni Martí i una segona legislatura fosca. Però és evident que ha de ser ell qui ha de moure fitxa per formar un govern estable, i això només ho podrà fer des de la intel·ligència política.

Em queden quatre reflexions per fer conseqüència de les eleccions que segurament necessiten més temps per sedimentar. Les avanço, però: primera, l'abstenció ha passat desapercebuda malgrat que la participació només ha pujat 2,7 punts, lluny dels vaticinis d'arribar a les xifres del 2011. Segona, en vuit mesos tenim les comunals i vist que d'Acord ha funcionat, hi ha algunes parròquies en les quals la lluita electoral serà titànica; diria que, amb alguna excepció, s'ha acabat allò de passejar-se, electoralment parlant. Tercera, la figura de Jaume Bartumeu... com queda? La pèrdua de la representativitat al Consell el fa a ell i al seu grup polític invisibles; però recordem que el líder socialdemòcrata és incombustible. I quarta, la reflexió vehement que ens feia a molts Òscar Ribas el mateix dissabte: la necessitat d'acabar amb la partitocràcia i canviar així la manera de fer política al país.

En fi! El que són 53 vots. Si fa o no fa el mateix que 17 fa quatre anys. Però ara a l'inrevés, amb un intercanvi de colors polítics deixant sense majories el nou Consell General. Les eleccions han donat un nou mapa polític que els seus actors i el temps diran si és l'inici d'un nou cicle.