Comunicant

No caiem en la trampa de moralitat elitista i sufocada de pensar que la persona que inventa un escenari visual per les seves històries és menys narradora que la que escriu una novel·la

MARIA ALAMINOS
MARIA ALAMINOS

No sé perquè estic escrivint aquest article d'opinió. La gent es veu que ja no llegeix. Millor faria en fer un videoblog. O un curt. Un film curt, no un curt de narrativa, per suposat.

Ahir em va visitar un vell amic, una persona a la que admiro pels seus gusts literaris, un gran home que en el seu dia va estudiar filologia i després s'ha dedicat a llegir-ho tot. A acumular-ho tot. A treure de la seva llampant biblioteca primeres edicions dels meus llibres preferits i regalar-me-les. Sempre discutirem per Marías, jo el detesto, a ell li agrada, la resta és callar i aprendre. Doncs ahir em va dir que ja no llegia, ara mirava sèries.

I al contrari del que hagués esperat, res es va destruir en mi en sentir aquesta tranquil·la confessió. De fet, ho vaig entendre perfectament. El missatge no ha canviat, ha canviat el canal. Seguim volent històries, no passa res, però les volem visuals i immediates. No caiem en la trampa de moralitat elitista i sufocada de pensar que la persona que inventa un escenari visual per les seves històries és menys narradora que la que escriu una novel·la. De fet, ja fa temps que noto que escric diferent. Els meus humils contes són molt més ràpids i filmables, tots tenen, de cop, ritme de direcció, escenari, diàleg, frase curta. Ja se'm venia a sobre, que el meu amic m'ho confirmés em deixa més tranquil·la.

També ahir, quin dia tan revelador, certament, parlava amb una amiga veterinària. M'explicava que havia tingut la idea de fer un blog amb informació pràctica, temes interessants explicats amb senzillesa. Que què em semblava. Un blog. Li vaig dir que ni de conya, que la gent quan vol informació què fa -què feu-? Youtube. Tutorials. Si vols un blog amb una mica de teoria i la resta explicada en vídeo. I ho dic jo, que escric i llegeixo a diari, que soc una tarada de les lletres, però entenc que la comunicació està canviant i amb ella la creació. Tot és més sintètic, ràpid, consumible. No importa. És una altra forma de fer-ho. Requereix d'una subtilesa i d'un ritme especial, tampoc és fàcil; dels cinc últims llibres que m'han caigut a les mans, tres eren una merda. Puc dir merda, no hi ha ningú de l'altre costat, la meva família. Doncs eren textos buits, mal escrits, pitjor editats, brossa, material reciclable. Però hi havia dues joies. Lúcides, coherents, amb passatges brillants. Filmables. Dirigibles. Ara s'escriu així. I si no tens la capacitat, innata o entrenada, fes vídeo. Si vols arribar, fes imatge, comunica com sigui.

Amb això no estic validant els i les 'youtuberstars'. Em semblen francament prescindibles, per no dir, bé, ningú em llegeix, podria dir el què em semblen. Sempre amb extraordinàries excepcions, també hi ha persones que fan una meravellosa tasca de divulgació gruixuda però entenedora. Que faciliten els coneixements a la gent que no té accés a bases de dades farragoses o teories complexes. És comunicació. Ja tornarà a canviar. Jo, de moment, tinc una primera edició de Rayuela i una temporada sencera de Jessica Jones. “Uh, com pots comparar?” Perquè no em fa por el canvi i vull històries noves. A la merda.