Copríncep coherent

Quantes vegades hem sentit dir que fins que el català no tingui un Estat, no té el futur assegurat? I aquells que ho diuen, quantes vegades han oblidat que ja hi ha un Estat que té la nostra llengua com l’única oficial? Vist això, s’evidencia que el simple fet de tenir un Estat no és la solució. Calen eines, consciència, voluntat política, pedagogia, finançament, massa crítica... Com que no em considero un expert, no m’atreveixo a tancar la llista, conscient també que d’ingredients me’n descuido molts.

Obviant reflexions i anàlisis profundes, si una cosa és evident és que si una llengua no s’ensenya a escola, francament ho té molt pelut. Especialment en alguns territoris, on el seu estat de salut és clarament feble. A la Catalunya Nord, una d’aquestes contrades a què em refereixo, es calcula que només aproximadament el 20 % dels alumnes de primària té alguna mena d’ensenyament de català. I a la secundària, és testimonial. I això que entre el 70 i el 80 % de les famílies es mostren favorables a l’ensenyament de la llengua pròpia del territori, ja sigui per qüestió d’identitat o veient que l’idioma pot menar a futures sortides professionals per sota de les Alberes.

Malgrat el buit que hi ha per cobrir la demanda, en aquestes comarques el curs escolar ha començat amb divuit places vacants de professor bilingüe de català i francès. I parlem només de l’educació primària. Són deu mestres titulars i vuit de substituts. La cobertura d’aquestes places és competència exclusiva del govern francès, que és qui convoca els exàmens per obtenir el requerit Certificat d’aptitud per al professorat de l’ensenyament de segon grau (CAPES). És per aquest motiu que la solució fàcil i pràctica de captar mestres del sud no és tan factible, atès que el certificat implica acreditar la capacitat docent en francès. En definitiva, aquest és un problema que es podria resoldre amb voluntat política, però cada any la història es repeteix.

Lluny de voler resoldre això, però, el govern francès ha fet el contrari. Després de 27 anys fent anualment aquest examen, la Universitat de Perpinyà, que n’és el centre examinador, enguany no l’ha pogut convocar. El curiós del cas és que, en tot França, aquest tancament del CAPES s’ha fet únicament per al bilingüisme en llengua catalana, de manera que de títols per al cors, el basc o el bretó se n’expediran igualment. Així ho ha explicat Alà Baylac Ferrer, president de l'Associació per a l'ensenyament del català. Aquesta és una de les entitats que ha posat el crit al cel davant d’aquesta situació inèdita, juntament amb el col·legi associatiu de la flamant Oficina pública de la llengua catalana. Plegats, reclamen la implicació dels polítics i entitats del territori en aquest clam.

Fins ara, la reticència del govern francès davant l’ensenyament del o en català podríem dir que era subtil. Però el fet és que l’executiu de Macron sembla que comença a traspuar tints ataronjats que em recorden posicionaments brandats a la Catalunya del sud per Ciutadans. Sense anar més lluny, el ministre francès d’Educació, Jean-Michel Blanquer, el maig passat criticava obertament el model d’immersió lingüística que apliquen centres com la Bressola en ple senat. Va assegurar que “cognitivament no és bo”, mentre que estudis i experts demostren que el model aplicat per l’escola pública de la Catalunya del sud és d’un èxit rotund.

En aquest context, segons com, no és tan incoherent que durant la visita que recentment ha fet a Andorra (l’únic Estat del món que té el català com a única llengua oficial) com a co-cap d’Estat del principat, Emmanuel Macron només va pronunciar en català “Visca Andorra”. De forma bilingüe, és clar. Primer en francès i després en la llengua de la seva segona pàtria i nacionalitat. No voldria equivocar-me, però així ho va fer en tots els discursos. Amb això no vull dir que el copríncep hagués de fer tots els parlaments en l’única llengua oficial del país que coencapçala. Però recordo ben nítidament quan el sud-coreà Ban Ki-moon, secretari general de les Nacions Unides, de visita a Andorra, va pronunciar aquell “Il·lustre Senyor cap de govern, Molt Il·lustre Senyor síndic, Molt Il·lustres i Honorables autoritats, distingits convidats i convidades, deixeu que us adreci unes paraules en català, la vostra llengua mil·lenària. Estic encantat de trobar-me a Andorra, oasi de pau”. I suposo que no ha de ser especialment fàcil per un sud-coreà pronunciar el català...

Més enllà d’això, m’atreviria a dir que l’única referència de Macron a la llengua va ser durant el discurs que va fer a la Casa de la vall. Però va ser una referència a la llengua catalana sinó a la francesa i per dir que cal vetllar-la. Tampoc em va passar desapercebuda la retolació de les tribunes dels discursos en català i en francès, quan aquest segon no és idioma oficial de les valls, segons l’article 2 de la Constitució del Principat d’Andorra, i entenent que Macron visitava el país com a copríncep i no com a president de la República Francesa. Si algú domina més de protocol i m’argumenta el contrari ja li presento les disculpes a la bestreta.

Amb tot, no vull que aquestes ratlles s’entenguin com una crítica. Pretenen ser simplement una constatació. M’imagino que el copríncep té marge d’elecció política sobre com fer les coses. Però si en aquest “oasi de pau” i actuant com a copríncep d’Andorra obvia la llengua oficial, com el seu executiu francès ha de voler resoldre les necessitats lingüístiques del seu departament 66?