Córrer sense por

Intentar que cada dia sigui un bon dia, i no només per mi, sinó també pels altres, faria que aquest món fos una miqueta millor

Hi ha coses que et deixen sense paraules. Amb un sentiment d’impotència i de buidor interna increïble. Estem “terriblement acostumades” a escoltar contínuament notícies sobre violència exercida sobre la dona de totes les maneres possibles, per parelles o per desconeguts, per un individu o en grup, verbal, psicològica, física… i un dia llegeixes una notícia sobre una noia que surt a córrer, i ja no torna.

I et pares, tornes a llegir, i dius, no pot ser! Què està passant? De veritat estem en una societat tan malalta? Tan tòxica? Tan solitària i buida? De veritat no podem educar d’una altra manera?

Que vivim en un moment de crisi de valors és evident, però jo, que soc de tarannà positiu, penso que si cadascú de nosaltres, de manera individual, i cada dia, fa quelcom per millorar la seva vida i la dels altres, això pot canviar.

Vull pensar que les coses poden ser diferents, i que una abraçada, un somriure, una paraula agradable, poden ajudar molt més del que pensem. Sé que, de vegades, aquests gestos costen molt, perquè no sempre ens llevem de la millor manera i tenim responsabilitats que ens angoixen i ens pertorben, però intentar que cada dia sigui un bon dia, i no només per mi, sinó també pels altres, faria que aquest món fos una miqueta millor.

Per a la Laura Luelmo no hi haurà més dies, i per a la seva família i amics els hi esperen dies molt grisos; per tant, els que tindrem la sort de passar els propers dies amb els éssers estimats, abraceu-los i petonegeu-los molt, perquè no saps mai quants dies et queden per sortir a córrer.