Cortals d’Encamp: lloc pagà

Un monument inspirador a prop de l’església de St. Felip i St. Jaume del Cortal, Bordes de la Casa i el mirador del Bosc de les Allaus

Si ja em poso contenta amb la pluja, la neu és un sinònim total de felicitat. Vinc d’un lloc que estava totalment nevat, cobert de neu, un mínim de cinc mesos a l’any. Teníem més de quatre paraules diferents per dir “tempesta de neu”. Al mes de març, les primeres fulles verdes que sortien de les branques de salzes que teníem a casa posades a l’aigua ens feien feliços. Les tallàvem i les portàvem a casa per posar-les a l’aigua i sentir pel primer cop la verdor de la primavera. Tanmateix, els primers flocs de neu els adoràvem igual o més que les primeres herbetes del despertar de la vida. Un hivern sense neu seria per a mi una aberració, un error de la natura.

Adoro la neu amb tota la passió guardada de la meva infantesa, amb tota la passió russa d’una ànima d’extrems, d’un esperit sense frens ni límits. Ara bé, amb tanta neu avui no podré caminar gaire lluny, i encara tinc pendent el projecte de comprar raquetes. Les he de comprar: en tenen a Kilvil, a quatre passos del despatx, i l’altre dia ja en parlàvem, de com milloraria la vida amb unes raquetes de neu i una mica més de música rock. Però temps a temps. Avui pugem als Cortals d’Encamp, els neumàtics del meu Mitsubishi Pajero, el pobre jeep ja prou ratllat que porto per tot arreu, lliscant per les plaques de gel. Ja us avanço que (i el sentit comú ho confirma) de baixada lliscaran encara més que de pujada, però també us avanço que hem sobreviscut, tant jo com el Pajero. Cap amunt que hi falta gent. Pels dos costats de la carretera, hi ha arbres tan espectaculars amb les tones de neu que aguanten a les seves branques, que pujo tot lluitant amb la temptació de començar a fer fotos amb el telèfon a través de les finestres del cotxe, i així ja assegurar-me l’estampada contra les sofertes balles dels Cortals. M’hi resisteixo, i vaig pujant.

“Tinc la meva estada als Cortals d Encamp, amb el voltor, l'àliga, la boira i el llamp…” deia el poema Pastor dels somnis d’ Esteve Albert, i la meravellosa cançó de Natàlia Solà que recordo molt aquests dies. Sempre he volgut tenir-hi la meva estada, i – tot s’ha de dir – visc molt a prop, i les vegades que hem vingut a la borda del Pere, Elisabet i Agnès hem tingut l’ocasió de gaudir-ne com si fóssim a casa nostra... No hi ha res com poder estar amb amics, i penso en l’Elisabet que avui fa anys, desitjant-li mentalment salut i felicitat, a ella i a tots els seus.

Avui vaig a veure el monument de l’escultor irlandès Michael Warren que (llegim a visitandorra.com) “amb motiu del 25è aniversari de la Caixa Andorrana de la Seguretat Social va amagar tres tòtems allargassats i majestuosos així com una peça que recorda una pila baptismal dins la vegetació que es revolta per la presència humana”. La majoria de l’obra pública de Michael Warren es troba a Irlanda, i potser el seu monument més famós és l’escultura de fusta Wood Quay davant de l’ajuntament de Dublin, que evoca la proa del vaixell dels víkings. Trobo que totes les escultures contemporànies que adornen Andorra poden ser, per a nosaltres, un motiu d’orgull: crec que la meva preferida sempre ha estat la Tempesta en una tassa de te de Dennis Oppenheim a La Massana, però també són dignes de menció Ordino - Arcalís 91 de Mauro Staccioli i d’altres.

Lloc Pagà a està a tocar de la restaurada església preromànica de St. Felip i St. Jaume del Cortal, del segle X, a prop de les Bordes de la Casa i a 50 metres del Mirador del Bosc de les Allaus, que té unes magnífiques vistes de la Vall d’Encamp. Al costat de l’escultura, hi ha una placa de marbre de la qual fa dies que s’han esborrat el nom de l’artista i la resta dels detalls, però a l’època d’internet és fàcil trobar a la web que es tracta d’una composició de ciment, fusta de roure carbonitzat i acer instal·lada l’any 1991, abans que jo hagi vingut a parar per aquests mons de Déu. Diu la web de cultura.ad que “(L’escultor) ha volgut que per un moment ens demanem què hi fem en aquest lloc, que ens fem preguntes (que sovint restaran sense resposta) tot i admirant el que ens envolta, creació de la natura, creació de l’home.” El sol es pon darrere dels tòtems, daura els núvols i em fa pensar que tots hi som, en aquest lloc, per una raó secreta, ni que fos tan sols per admirar el bosc d’hivern, estimar de tot cor, treballar de valent, viure i ser forts i donar el millor que hi ha en nosaltres mentre vivim. Si teniu un moment de pujar-hi, us ho recomano. Bona setmana i bona neu a tots.