Dinamita a la fàbrica de les paraules

Joan Margarit afirma que la literatura és l'única calefacció que tenim davant del fred moral

Final de curs, guerres d'aigua per suportar el sol infernal al pati i àlbums amb la feina feta. Ja no són els reculls de fitxes mecàniques, són fotografies i textos que resumeixen els projectes. ‘La fàbrica de les paraules’ és el millor. Fa dies, setmanes de fet, que en sento parlar a casa, ja em sé el conte d'Agnes de Lestrade i Valeria Docampo de memòria (paraules i petons vindria a ser el resum sense voluntat de posar-me cursi). He vist, en directe i en foto, la monumental fàbrica construïda a la classe amb caixes de cartró, folrada amb papers de diari, amb lletres que cauen del cotó fluix de dalt de tot. Els nens hi passen per sota, entren i surten, col·loquen lletres dins d'un pot de vidre (aquí entra en escena un altre conte d'un lladre, que es veu que és bo), escriuen, dibuixen, pinten, escolten històries. He sentit el resum de la visita a la impremta. Els nivells d'entusiasme, de curiositat i d'il·lusió per les històries i les lletres són proporcionals a l'alçada de la fàbrica. Valdria la pena posar-los dins d'un pot de vidre per conservar-los, molts anys si pot ser, amb una etiqueta amb el nom d'aquella mestra que els ha provocat.

Es mantindrà de peu aquesta fàbrica o al llarg dels cursos algú la dinamitarà? O caurà sola? O, per contra, aguantarà fins que els aprenents d'impressors arribin a ser adults?

Carmen Balcells, la superagent literària del 'boom' de la literatura hispanoamericana, que dominava la literatura, i no sé si tant els petons, deia: “Leer es poder. La lectura es la retención definitiva del individuo. No se puede aprender nada sin leer. Cuando encuentras algo con lo que conectas, que te transforma y te da placer, es una auténtica orgía del cerebro, un placer irrepetible.”

Joan Margarit, el poeta que coneix bé Andorra i que ha escrit ‘Hotel Andorra Park’ o ‘Matí de diumenge amb música de Lluís Claret’ i que la setmana passada va rebre el premi Pablo Neruda de Xile, explicava ja fa uns cursos davant d'uns alumnes (molt més grans que els de la fàbrica però també fascinats) que la literatura, les humanitats en general, són l'única eina de protecció que té l'home quan passa moments difícils. Quan tenim fred, la ciència i la tècnica ens proporcionen una calefacció, deia, però quan tenim fred moral, quan estem a la intempèrie, només podem recórrer a les humanitats, si abans les hem treballat, si les coneixem.

Espero que els petits aprenents de la fàbrica de les paraules trobin molts professors que els portin a la literatura amb passió, sense cotilles, que la connectin amb l'actualitat i amb el seu món. Que no es trobin mai pares ni mares com aquella senyora de Mallorca que s'ha queixat pels crits dels moros en un ‘Mar i cel’ de Guimerà representat a final de curs. I, sobretot, espero que abans que siguin més grans no s'hagin carregat la literatura dels programes escolars de l'univers.