Publicitat
Publicitat

Doble moral

Volen dividir els alumnes per idiomes per dividir el país tornant a allò de sempre, el “divideix i venceràs”

Moltes vegades explico que vaig aprendre el castellà a escola. I, tot i no ser la meva llengua materna, amb més o menys entrebancs i amb més o menys accent, crec que em puc desenvolupar perfectament en castellà. Amb tot, és un idioma que parlo molt poc en el dia a dia, simplement perquè no es dóna la necessitat. Això sí, ja sabem que és imprescindible saber-lo perquè molts dels nostres àmbits es manifesten únicament en castellà: cinema, etiquetatge dels productes, instruccions dels medicaments, etc. He crescut en un entorn, Ripoll, on malgrat aquestes anomalies, el català està força normalitzat. Hi ha gent, al meu poble, que parla castellà i no em consta que l’idioma hagi estat mai un problema de convivència. Només quan ve gent de fora que de vegades no entén aquesta realitat.

Aquests dies, la premsa regional es fa ressò d’un episodi que ha deixat estupefacta la calma lingüística en aquest poble tan lingüísticament desacomplexat. Resulta que un foraster catalanoparlant va a dinar a un restaurant força conegut del centre del poble. Acabat l’àpat, crida la mestressa per felicitar-la pel menú, però li acaba demanant un full de reclamacions. El motiu: que la carta estava en català, anglès i francès, però no en castellà. La mestressa es mostra sorpresa i li diu que si ho hagués volgut, li hauria traduït sense cap problema, però com que se li adreçava en català... Quina necessitat tenia aquest visitant d’alterar l’ordre amb el qual funciona aquest poble? Aquesta mateixa persona, quan va a un restaurant que no té la carta en català, també posa una reclamació? Perquè la legislació també obliga a que hi estigui...

Cal tenir present que malgrat que la llei, a Catalunya, obligui a fer servir el català en la retolació sense perjudici de cap altra llengua, mai hi ha hagut cap sanció en aquest sentit. En canvi, la persecució i la coacció contra el català són a l’ordre del dia i n’he parlat en més d’una ocasió des d’aquest espai. Per tant, una vegada més, penso que en aquests gestos reivindicatius hi ha una simple voluntat de buscar el conflicte. El mateix que es busca quan es força per la via que sigui que, a escola, els alumnes siguin separats en funció de l’idioma. Això, quan està demostrat que el model d’immersió lingüística no només és el que dóna millors resultats, sinó que també és el que garanteix un millor coneixement del català i del castellà. De fet, les darreres dades d’usos i coneixements de les llengües de l’Idescat (2013) mostren que encara hi ha marge de millora. El castellà supera el català tant si es tracta d’entendre’l (99,77% vs. 84,33%), parlar-lo (99,67% vs. 80,39%), llegir-lo (97,42% vs 82,39%) com d’escriure’l (95,9% vs. 60,38%).

Si veient que amb tants anys d’immersió lingüística el coneixement de català i castellà a Catalunya encara no s’ha equilibrat, la continuïtat del model d’immersió lingüística queda clarament avalada. I això evidencia que qui defensa el contrari busca un altre efecte. I sabent la nosa que els fa la catalanitat, no puc pensar res més que el que denunciava aquesta setmana en un canal de televisió privada l’exconsellera d’Ensenyament Irene Rigau: volen dividir els alumnes per idiomes per dividir el país tornant a allò de sempre, el “divideix i venceràs”. Això sí, diran que el que divideix el poble és el dret a decidir sobre la independència, aquest sí, avalat per la majoria de votants a les darreres i últimes eleccions autonòmiques catalanes.

Etiquetes