Estany Esbalçat: estany caigut per un marge

Una excursió agradable i fàcil per la vall d’Ordino

Estany Esbalçat, estany caigut per un marge… Fa gairebé un quart de segle que parlo català, fa més d’una dècada que s’ha convertit en la meva llengua de treball i expressió principal, però encara no tinc prou intuïció com per apreciar el sentit ocult dels noms. Tal vegada una quarta part de la vida és poc, i les experiències lingüístiques de la infantesa hi tenen més pes que les recerques més recents. Només així s’explica que tan sols quan vaig començar a escriure aquest petit assaig, mirant i remirant les fotos de l’estany Esbalçat a la immensa plana del Google, em vaig adonar -amb l’ajuda d’una divertida, unida i poètica comunitat de blocaires muntanyencs- que la raó del nom de l’estany rau en el fet que està situat en un replà entre dos marges prou drets, prou pendents perquè puguem pensar: aquest estany petitó i de fàcil accés que es troba al cor de la vall d’Ordino, a tocar de la frontera nord-oest entre Andorra i França, a la zona de Tristaina, s’ha esbalçat. Perquè una esbalçada és el mateix que una estimbada. És un nom ben bonic, i no descarto la possible existència d’una llegenda que hi aprofundeix, però no l’he sabut trobar; els als paratges pirinencs en fan jocs de paraules (“ben esbalçat en l'esguard d'Andorra”, “és que la muntanya sempre enamora, i ens esbalça en la seva majestuositat, almenys a mi”…). Enmig de les gelades de finals de març, n’escric des de les profunditats d’un carrer cèntric de la parròquia d’Escaldes, i penso: ara encara no hi anem, que hi deu haver molta neu, s’hi hauria de pujar amb raquetes. Traço les rutes muntanyenques i em limito a pensar-ne, i les escric cartes d’amor de lluny, des del bullici de les cues, llums dels semàfors, embolics de les rotondes. Alço els ulls a les muntanyes: d'on em vindrà l'ajuda?

L’excursió a l’estany Esbalçat és fàcil (el desnivell no arriba als 450 metres), ofereix vistes esplèndides i no és gaire llarga: en total, l’anada i tornada són uns set quilòmetres que es fan una mica menys de tres hores. Quan hi vam fer una passejada -a l’estiu- vam dir que la propera vegada aniríem més lluny i, reprenent un nou camí a la punta de l’estany, pujaríem al pic de la Font Blanca, un dels cinc pics més alts d’Andorra, de 2.903 metres d’alçada (un indret solitari amb magnífiques vistes sobre la vall de Sorteny i la veïna França), però encara ho tenim pendent.

Vam començar l’excursió a la banda dreta del riu de Tristaina: vam deixar el cotxe al pont del Castellar, que es troba a 1.867 metres d’altitud, a peu de carretera general 3 i molt a prop de les cabanes del Castellar. Seguint el camí direcció el pic de Font Blanca, Portella de Rialb i Besalí, marcat amb punts grocs, vam arribar a Comís Vell, i pel camí direcció oest, vam pujar una pendent més pronunciada fins l’estany. Porteu aigua: a la pujada ho agraireu. Quan la meva filla era petita, sempre es divertia comptant els punts grocs que marcaven les rutes: per a ella eren “solets”, i pujava les muntanyes “de sol a sol”. L’alternativa al començament del camí marcat pels punts grocs que s’endinsa dins del bosc és seguir el caminet paral·lel al riu, i després trencar cap a l’esquerra per reprendre el “camí dels sols”. L'estany Esbalçat, situat a l’altitud de 2.280 metres, és un racó d'alta muntanya àrid i solitari, assetjat per pendents inclinades a tots dos costats. Vam tornar al punt de sortida seguint la carretera antiga. Espero que us agradi la proposta: penseu, però, que si feu aquest camí ara, el nivell de dificultat, amb la neu, serà força més elevat, i sobretot porteu un bon calçat de muntanya i pals. Bons camins, i bona Pasqua.