Evidenciant contradiccions

Fa un parell de setmanes, TV3 emetia un documental d’aquells que posa força punts sobre força is en relació a la llengua. ‘Llenguaferits’ posava en evidència, amb declaracions d’experts i altres tipus de testimonis, els riscos que corre el català especialment a Catalunya en comparació real amb la desaparició pràcticament efectiva del mateix idioma al Conflent o a Alacant. S’hi analitzaven molts àmbits: la producció literària, les noves tecnologies, l’hora del pati...

Un dels fenòmens que tractava, encara que potser una mica de puntetes, és aquest hàbit de deixar de parlar en català davant d’un castellanoparlant o d’un immigrant que sabem que ens entén ja sigui per por o per aquella malentesa bona educació. Chenxiao Xiang, una participant al documental que parla molt bé la nostra llengua, explica com li parlen en castellà només pels seus tres facials. Diem que els immigrants cal que aprenguin català per integrar-se però llavors, quan l’aprenen, molta gent insisteix dirigint-s’hi en castellà. Davant d’això, aquestes persones senten que els barrem el pas a la integració; se senten tractats com si no poguessin ser dels nostres. Xiang fa una afirmació molt interessant i que diu molt: “Si una persona sap el teu idioma és perquè li interessa la teva cultura”.

Quantes vegades ens han dit com n’és d’important parlar en català amb tothom que sabem que l’entén? Fer-ho no és de mala educació: és un premi! I almenys des del meu punt de vista, per molts motius. Primer, perquè l’interlocutor veu que l’esforç d’aprendre la llengua té recompensa: el sentit de pertinença al grup que és tan inherent a la condició d’ésser humà. Segon, perquè li dones l’oportunitat de seguir aprenent la llengua. De fet, quanta gent que vol estudiar un idioma busca i paga classes de conversa oral o fa estades lingüístiques per practicar la immersió?! Parlant en català als altres els ho oferim gratuïtament i contribuïm a reforçar una llengua que després ens lamentem que es minoritza. Tercer, perquè mala educació no és parlar en català sinó apartar-lo dels altres i marginar-los com explica la Chenxiao. I quart, perquè canviant d’idioma demostrem a l’altre que no és ni important ni necessari conèixer-lo. En resum, que el convertim en inútil, perquè si tothom et parla en castellà, perquè cal aprendre el català?!

Podria continuar amb més arguments però això em va de perles per introduir una segona qüestió. Aquests dies han canviat la presentadora del magazín de tarda de TV3 i, paradoxalment davant d’això que ara apuntava i que ve del documental emès per la mateixa cadena, veig com als col·laboradors espanyols els hi parla en castellà. Fins i tot, hi ha moments en que acaba dirigint-se als espectadors en castellà... Helena Garcia Melero sempre que l’interlocutor l’entenia, sempre mantenia el català. Segur que no hi té a veure però això em remet a les pressions rutinàries que al llarg de la seva història han sofert els mitjans de comunicació públics de Catalunya perquè incorporin més presència del castellà.

Al principi, TV3 s’esforçava –i tenia com a missió– demostrar com es pot fer vida 100% en català, i en català correcte: informatius, ofici, ficció, publicitat, música... El ‘Llenguaferits’, però, mostrava com la televisió ha anat sucumbint a les pressions i cada dia està més plena de barbarismes amb l’excusa de voler ser més atractiva. Això em fa pensar en un titular que vaig llegir recentment a El Punt Avui que deia: “No és més natural ni fa modern canviar mots catalans per espanyols”, citant la lingüista Rosa Calafat. A mi em sembla molt bé que la Rosalia coli barbarismes a les seves cançons; ella no és ni un servei públic ni té per missió normalitzar el català. I ja no parlem de la quantitat de publicitat que hi ha en castellà en aquest canal. Fins i tot un company espanyol, anys enrere, se m’exclamava per aquest fet, mirant la tele amb mi!

Sembla que algú hagi oblidat que un dels motius principals per crear TV3 era que, igual que hi havia un canal 100% en castellà, n’hi hagués un 100% en català. Trenta anys més tard no hi ha només dos canals. Jo en tinc uns quaranta, comptant els gratuïts. I això ha suposat passar d’un 50% de canals en català a un 20% i la major part d’aquests, a sobre, plens de barbarisme i publicitat en castellà per ser més moderns. Com TV3, que amb els documentals predica una cosa i la resta del dia en fa una altra, evidenciant contradiccions.