Opinió 12/09/2019

Gossos, perdius, un periodista i un càmera, una pel·lícula de Berlanga

Els que convoquen els actes haurien de ser els primers interessats en què tot surti bé

i
Marc R. Fort
2 min

Fa temps, bastants anys, existia una sèrie de dibuixos animats d'un nen de nom Marco, d'un poblet italià, que acompanyat d'un mico buscava desesperadament a la seva mare que havia fugit si malament no recordo, a l'Argentina. Doncs bé, he de dir que aquest cap de setmana, més concretament el dissabte, m'he sentit com aquest protagonista si no fos per algunes diferències, i és que jo no soc un nen, ni tinc un mico, ni buscava la meva mare, sinó un grapat de gossos perduts de la mà de Déu, dalt de tot d'un cim de Canillo, que no tenien res millor a fer pobres bèsties, que dedicar un dissabte a buscar perdius com si fossin llaminadures.

Per entendre el cabreig, seria interessant anar al principi, als orígens de tot plegat i del que acabaria esdevenint una aventura que serviria com a quarta entrega d''El senyor dels anells', això sí, substituint els 'hobbits', els elfs i els nans, per un periodista i un càmera. Resulta que ens van convocar per anar a un concurs de gossos d'atura a Canillo. Fins aquí bé, res fora del normal, si no fos perque ningú ens va avisar que la vall on estava el mencionat acte, era ubicat al cim d'un pic, al qual s'accedia a través d'un camí de terra, pedres i sots dels que poc els hi faltava per poder-ne extreure aigua. M'he oblidat un detall, i és que nosaltres, si no ens diuen el contrari, anem amb un turisme normal, no amb un 4x4, així que més cap al final, donaré detalls de com va acabar el vehicle.

En arribar al cim, veiem que no hi ha ningú, ni gossos, ni caçadors, ni perdius, només les restes òssies d'un cavall que devia morir allà durant el setge a Jerusalem. Gràcies als avenços tecnològics, vàrem aconseguir contactar amb l'organitzador, el qual ens va indicar que estàvem en el lloc correcte, però que havíem d'anar caminant fins a la vall on es duia a terme l'activitat. Així doncs, agafem l'equip (uns 15 quilos en total) i comencem a caminar fins que un bon home, que vés a saber què feia per allà, ens anuncia que el nostre destí és a dues hores d'on ens trobàvem, i només s'hi podia accedir a peu. No cal que dongui detalls del que se'ns va caure a terra a mi i al meu company en sentir aquesta frase, oi? Després d'una nova trucada, l'organitzador ens diu: "Tranquils, ja vinc jo!". Dues hores més tard, encara no havia començat a caminar cap a nosaltres per fer-nos les declaracions.

Dit això, amb aquest to irònic, doncs realment ara ho penses i fa gràcia, potser que ens replantegem les coses. La persona que convoca, és en teoria la interessada en què els mitjans de comunicació donem a conèixer la tasca que s'està organitzant. Jo soc periodista, el meu company és càmera, la nostra feina recau a gravar i a entrevistar, no a creuar valls i muntanyes carregats com ases a la recerca d'una hèrnia. Ja per acabar, dir que el cotxe va acabar amb més pols que la tomba d'un faraó egipci, amb la roda punxada i poc li van faltar als baixos per quedar-se a mig camí.

stats