La Gran Castella borbònica, estat de dret i democràcia

Hi ha un moment en què el conjunt de lleis queda obsolet, i és aleshores quan la legitimitat democràtica ja no es troba en l’estat de dret sinó en el poble

Entenem per democràcia, fent un resum de les múltiples definicions que he buscat, com aquella forma de govern que emana de la voluntat popular majoritària, s’entenia així a l’antiga Atenes i s’hauria d’entendre així avui. Però sembla que hi ha una tendència, en particular a l’estat l’Espanyol, a confondre democràcia amb estat de dret. De fet l’estat de dret, i el conjunt de lleis que el conformen al voltant d’una constitució, hauria d’emanar de la voluntat popular i de les majories (no sempre és així) sense deixar de tenir en compte les minories. Però, hi ha un moment en què aquest conjunt de lleis queda obsolet o no respon a la voluntat de la majoria, i és aleshores quan la legitimitat democràtica ja no es troba en l’estat de dret sinó en el poble.

I vet aquí que aquest és el conflicte que avui està vivint Catalunya, ‘ailàs’! Uns creuen que la democràcia la representa un estat de dret amb una constitució votada fa quaranta anys. Uns altres creuen que la voluntat del poble de Catalunya és una altra, i que per saber-ho no hi ha cap més remei que escoltar el poble. Un poble que un cop escoltat podria dir que no, que ja li van bé les coses com estan, però això és impossible de saber sense escoltar i comptar vots. La millor manera de comptar vots és aconseguint un pacte sobre la manera de com s’hauria de fer un referèndum, però sembla que no ha estat possible.

Si repassem els darrers cent anys i escaig del catalanisme polític veiem que sempre, o gairebé sempre, ha estat un moviment pactista, un moviment que ha volgut encabir Catalunya dins d’Espanya. Recentment ho veiem amb Maragall o Pujol, si mirem enrere amb Cambó i Prat de la Riba, però també amb un ministre de Marina anomenat Lluís Companys. Però no ens enganyem, des que Espanya és borbònica, fa més de tres segles, que la idea d’Espanya es confon amb la idea de la Gran Castella, on tot ha de ser assimilat, tot ha de girar al voltant de Madrid i tot és inamovible. Vist això, des del meu punt de vista, crec que Catalunya ho ha intentat tot, potser les formes han semblat barroeres les darreres setmanes, però ha estat com un frontó amb qui era impossible negociar.

La història ho explicarà i ho analitzarà, però vist des d’avui sembla que no hi havia cap més remei que fer el què ha fet el Parlament de Catalunya per intentar escoltar el poble, i si més no, posar en evidència l’Estat/frontó Espanyol. Mentre la idea de l’estat borbònic sigui confondre Espanya amb la Gran Castella serà impossible, si Espanya fos plural o federal, com alguns partits ‘xupi-guais’ i ‘xupi-progres’ pensen que pot arribar a passar. Possiblement els independentistes serien una tribu residual, però no ens enganyem, això no passarà amb la Gran Castella borbònica, encara que alguns ho pensin (Coscubiela al país de les meravelles o Iceta al planeta Piruleta).

Etiquetes