Heroïna quotidiana

És ben cert que la dictadura espanyola de Francisco Franco va esperonar la imaginació de molts catalans per poder exercir algun bri de catalanitat i de llibertat. Ja fos emigrar a Andorra, buscar amagatalls subversius per aprendre a ballar sardanes, apuntar-se a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent o anar al cine a Perpinyà. La llengua i la cultura catalanes no podien campar lliurement en teatres, sales de concerts o mitjans de comunicació. I si algú pretenia contradir aquest imperatiu, vivia perseguit almenys per l’atemoriment d’aquells temps una mica més grisos que els actuals.

Però a principi dels anys seixanta, en plena força dels vint anys i amb la distància que imposa el mar, hi havia una dona que tenia clar que aquesta por no anava amb ella. I és que, si bé el català és una llengua espanyola encara que a Espanya li costi entendre-ho, la nostra també és una llengua andorrana, francesa i italiana. Almenys, mentre els territoris on es parla no abandonin aquests estats! Suposo que és partint d’aquest plantejament i empesa per la seva passió que la jove Luciana Sari s’exclamà dient: “Lo català és prohibit? Però jo sò italiana, italiana de l'Alguer... Aquesta és la meva llengua, la parl, la cant i ningú pot prohibir això”.

En aquell moment l’Alguer passava per una època de ressorgiment cultural iniciada els anys cinquanta i vivia immers en l’entusiasme de l’anomenat Viatge del retrobament, en què 141 catalans van viatjar amb vaixell des de Tarragona fins a la ciutat sarda per reprendre el vincle que Catalunya havia perdut amb l’Alguer després de la Guerra de successió. És en aquell context que Sari, juntament amb l’Agrupació catalana d’Itàlia, es planta a Barcelona i comença una gira pels Països Catalans. Desafien les prohibicions franquistes i comencen a omplir teatres i sales de pobles i ciutats amb poemes musicats amb ritmes mallorquins, melodies napolitanes i cançons de mariners en català de l’Alguer. Potser les autoritats del règim confonien aquell parlar amb l’italià o amb folklore del país transalpí. El fet és que aquests recitals van representar tota una alenada d’emocions per a molts catalans i els van permetre gaudir de música patriota a casa estant i en la llengua pròpia; un fet transcendental en vides subjugades sota una dictadura. També un far per a molts algueresos que, gràcies a Sari, han valorat més el tresor que representa la llengua pròpia per a la ciutat de l’Alguer i han passat a militar-hi.

Segurament no són gaires els catalans que avui recorden aquella petja de Luciana Sari i l’Agrupació catalana d’Itàlia. Però va ser prou intensa com perquè el 2012 la discogràfica Picap decidís remasteritzar i reeditar els seus vells vinils en un CD sota el títol ‘Lo país meu. Cançons de l’Alguer’. Luciana Sari va viatjar fins a Barcelona per participar en la seva presentació, que es va fer a la Casa dels italians. Vaig tenir l’ocasió de ser-hi i de sentir com, cinquanta anys més tard d’aquella gira, la cantant algueresa encara lluïa energia i passió entonant els versos de ‘Lo país meu’. Per si no fos prou, dos anys més tard s’estrenava el documental ‘Lo dia que els peixos han escomençat a pescar’, que també recull aquesta valenta gesta de Sari.

Aquest rampell de joventut tan conscient de Luciana Sari contrasta amb la seva faceta més coneguda a l’Alguer. La d’una bona professora eficient i divertida amb els alumnes. O com també explica la seva neboda, Daniela Sari: “Una tia còmplice, aquella a qui pots explicar els secrets. [...] Ella era somrient i brillant, aquella per la qual era tot extraordinàriament normal”. Luciana Sari, una heroïna quotidiana de la nostra llengua que al final d’aquest novembre ens ha deixat. Amb ella hem perdut una mica de l’Alguer més autèntic, un bocí de la història del ressorgiment de Catalunya i una petita part del nostre cor. Luciana Sari, descansi en pau.