Publicitat
Publicitat

Impunitat perversa

L’assassinat del jove independentista valencià Guillem Agulló ha esdevingut, amb el pas dels anys, el referent de la denúncia de la impunitat policial i judicial de l’anticatalanisme organitzat, fins i tot violent. 

“Perquè pensava diferent”. Amb aquesta simplicitat i una gran serenor és com la mare recordava aquests dies a TV3 l’assassinat, el 1993, del seu fill per part d’un grup d’ultranacionalistes neonazis espanyolistes a Montanejos, a la comarca de l’Alt Millars. Era evident que era un crim polític. Ja d’entrada ho feia patent que, els autors, després de cometre’l, cantessin el ‘Cara al sol’ fent la salutació feixista. A més, ja eren reconeguts per la seva ideologia...

El crim sacseja l’opinió pública. Tots els partits polítics el condemnen excepte el Partit Popular, Unió Valenciana i la Falange Espanyola. El diari Las Provincias, liderat per una persona clarament identificada com a ultra anticatalanista, paral·lelament, iniciava una campanya de criminalització dels col·lectius antifeixistes i independentistes, àmbit per on es movia la víctima. Comença el judici. La part dels acusats va disposar de mil i un recursos de tot tipus per defensar la tesi que allò va ser una simple baralla entre amics. Apareix un testimoni secret de credibilitat dubtable. L’acusació popular sent l’olor de socarrim i retira del judici davant de tota aquesta manipulació. Sentència: tres absolts i un culpable, Pedro Cuevas, a catorze anys de presó, dels quals n’acaba complint quatre.

Si bé el tribunal va concloure, contra l’evidència, que Cuevas no tenia res a veure amb la ideologia neonazi, el 2005 l’Audiència de València el condemna dins d’una de les poques operacions antineonazis del país. Així es desarticula el Front Antisistema (FAS), formada per unes vint persones amb vincles fins i tot amb el líder del Ku Klux Klan. Dins d’aquesta organització il·lícita, Cuevas n’era el responsable de la distribució d’armament, segons els informes de la Guàrdia Civil. Els van decomissar una pistola, dos rifles, dues carrabines, dos carregadors, dos visors, una escopeta, tres punts de mira, una canana de cacera, un llançagranades, una funda d’aixella per a arma curta, una armilla antibales, tres matxets, tres espases (una de les quals, oficial de l’exèrcit espanyol), quatre-cents cartutxos amb bala, una daga de la Wafen SS, un casc i una sivella de soldat alemany i medalles i escuts i creus tot de simbologia nazi, incloent-hi un bust de Hitler. “M’emporto un punxó, vaig a fer pupa”, deia, segons transcripcions telefòniques fetes per la Guàrdia Civil”. Però malgrat tot, van recórrer la sentència al tribunal Suprem espanyol i els van absoldre. I no només això, van reclamar que se’ls retornés tot el material confiscat, juntament amb una indemnització de 16.531 euros, per haver-los destruït part de l’armament.

Amb total impunitat, Pedro Cuevas es presenta a les eleccions del 27 de maig de 2007 al seu municipi, Xiva, a la Foia de Bunyol, pel partit d’ultradreta Aliança Nacional.

Mentrestant, i malgrat el pas dels anys, cada 11 d’abril poc abans de la mitjanit, coincidint amb aquell assassinat del 1993, la família de la víctima rep trucades amb amenaces de mort. Han anat apareixent pintades reivindicant l’assassinat o, simplement, amb creus cèltiques. I cap detenció policial. El 2010, el periodista Miquel Ramos denunciava múltiples atacs a les seus de casals populars de diverses ciutats amb còctels Molotov o directament trets, o la col·locació de bombes a seus de partits com Esquerra Republicana del País Valencià o el Partit Socialista del País Valencià. La Plataforma per la impunitat denunciava que, només entre el 2007 i el 2013 es van posar una vintena d’artefactes explosius prop de seus de partits d’esquerres i associacions culturals. Cap d’aquests fets no han derivat en cap detenció policial, que s’han denunciat a les Corts Valencianes, al congrés espanyol així com a la Comissió Europea sense cap resultat.

Ja fa 25 anys i l’assassinat del jove independentista valencià Guillem Agulló ha esdevingut, amb el pas dels anys, el referent de la denúncia de la impunitat policial i judicial de l’anticatalanisme organitzat fins i tot violent. Una impunitat tan perversa per la qual potser no ens hauria d’estranyar que avui la justícia espanyola arribi al punt d’acusar la Revolta dels somriures de ser una rebel·lió, o de titllar la Primavera catalana de terrorisme. Com diu la cançó, “corre lliure pel poble la fera ferotge”.

Etiquetes