Jugar amb normalitat

El normal seria poder jugar en la llengua en què un se socialitza

Per a un francòfon que visqui a un país on la seva llengua és oficial, el més normal és anar a l’escola i que l’idioma vehicular sigui el francès, que vagi a les botigues i l’atenguin en francès, que trobi els productes etiquetats en francès, que vagi al cine i les pel·lícules siguin en francès i que la canalla jugui en francès. Tot en francès, cosa inqüestionable i a la qual tenen tot el dret. Per a un catalanoparlant que visqui als territoris de parla catalana, és habitual que a l’escola o a la universitat no totes les classes siguin en català, que a les botigues moltes vegades no l’entenguin si parla en català, que els productes estiguin etiquetats en mil idiomes però tan sols ocasionalment en català, que al cine cap pel·lícula sigui en català tret d’algunes excepcions comptadíssimes, i que la mainada tingui problemes greus per poder jugar en la seva llengua materna. Moltes coses bàsiques del dia a dia no es poden fer en català ni a Andorra, ni a Catalunya, ni a l’arxipèlag Balear, ni al País Valencià... i val més que no segueixi perquè com més anem, pitjor. És més, encara un s’ha de justificar per demanar allò a què té dret, ja no per lògica sinó per llei.

Aquests dies, molts infants dels nostres països van fent les cartes als Reis o al Pare Noel, i poques coses que demanaran les podran trobar en el seu idioma, quan el normal seria poder jugar en la llengua en què un se socialitza. Cada any per aquestes dates, la Plataforma per la llengua treu de l’armari la campanya “Jocs i joguines en català” per denunciar aquest greuge. Denunciar-lo als ulls dels fabricants de joguines, que curiosament molts són dels nostres territoris, i per conscienciar aquells qui compren jocs i joguines. Perquè també és molt important que, quan anem a les botigues de joguines, els demanem en català per fer visible l’existència d’aquesta demanda al mercat. I la veritat és que moltes vegades ens sorprendrem en positiu.

La sorpresa és força positiva quan es tracta d’articles per als més petits: hi ha nines que expliquen contes en català, jocs per aprendre vocabulari bàsic en català, els números... Però a mesura que avancem en l’edat, costa trobar videojocs o articles més complexos en la nostra llengua. I per acabar-ho d’adobar, per televisió, ni que sigui la pública catalana, els anuncien en castellà. Després, et trobes que els menuts juguen amb un vaixell pirata en català però, de cop i volta, etziben: “¡Al abordaajeee!”. I ho fan, perquè a la tele ho senten així. Perquè, efectivament, la canalla imita bona part del que veu. Si ni la televisió pública catalana és capaç de tenir cura d’això, ja podem plegar.

Sigui com sigui, mentre molts proclamen panegírics i elegies perquè els diacrítics han passat a ser optatius, ells mateixos no mouen un dit en benefici de la consciència normalitzadora de la llengua i no es preocupen per vetllar perquè els petits de la casa juguin com hi tenen dret i com seria lògic, amb la llengua materna. A tots ells els recomano que trastegin el web jocsijoguines.cat i descobriran que amb una mica de ganes, això és possible.