Opinió 26/11/2016

L’últim bastió d'ultramar

L’ajuntament de l’Alguer ha fet campanyes especialment lluïdes i amb un component emotiu que ja m’hauria agradat que es fessin aquí, però seguim igual

3 min

Aquesta setmana començava amb un gerro d’aigua freda regalimant clatell avall del síndic de l’Alguer. Ni més ni menys que el New York Times publicava un article titulat “L’últim bastió de la llengua catalana a Itàlia lluita per mantenir-se en vida”, on s’expliquen les circumstàncies històriques que han propiciat que avui encara es parli la nostra llengua a l’Alguer i en quina mesura això encara és així.

El reportatge explica que si bé ara fa un segle tothom parlava català, ara només és cosa d’una quarta part de la població i cosa pràcticament del tot aliena als joves. I sí que hi ha associacions que organitzen cursos d’alguerès o activitats per fomentar-ne l’ús, però no hi ha manera. L’ajuntament de l’Alguer ha fet campanyes especialment lluïdes i amb un component emotiu que ja m’hauria agradat que es fessin aquí, però seguim igual. Una xarxa de botiguers va iniciar una campanya que consistia a adreçar sempre la primera paraula al client en alguerès. Un institut que forma joves en el camp de l’hostaleria va decidir fer classes en l’idioma local. Fins i tot el síndic anterior, Stefano Lubrano, va fer una promesa que crec que no es va acabar materialitzant, com era posar la megafonia de l’aeroport en català.

I és que aquí tenim la clau de volta de tot plegat. I una clau de volta pragmàtica: si l’alguerès s’ha reviscolat una miqueta els darrers anys va ser per la posada en marxa dels vols de baix cost entre Catalunya i l’Alguer. Tot d’una, aquesta ciutat de la Costa del Corall va esdevenir un filó turístic als ulls dels catalans i els algueresos van descobrir que a quest filó brillava més si parlava en català, per satisfer el desig nostàlgic de sentir el dialecte de l’alguer, una relíquia dels temps. Sempre s’acaba demostrant el mateix: el català viu quan és útil. I el fet és que els vols de la companyia irlandesa per excel·lència van fer que alguns dels 40.000 habitants de l’Alguer descobrissin que la llengua dels avis també és la llengua normal i útil d’uns deu milions d’habitants mar enllà; que és una llengua pròpia de molts mitjans de comunicació, dels grups de música, etcètera. Molts no ho sabien. Per tot això l’anunci del cessament d’aquest enllaç aeri va ser entomat com una catàstrofe pels defensors de l’alguerès.

El fet que el síndic es prengués com un gerro d’aigua freda la notícia del New York Times vol dir que aquest és un tema que li preocupa. I de fet, va reaccionar immediatament per Facebook anunciant un altre gest: crear un centre de difusió de la llengua en un edifici històric del centre de la ciutat, el Palau Serra. Em pregunto si això servirà per convertir encara més l’alguerès en una peça de museu o si contribuirà a anar en la línia que cal, que és convertir-lo en alguna cosa útil. Em temo molt que servirà més per la primera opció.

El que potser caldria que les institucions locals fessin per l’alguerès és convertir-la en la seva llengua de comunicació habitual, convertir-la en la llengua d’uns mitjans de comunicació locals potents i presentar l’idioma propi com un pont que connecti els joves de la ciutat amb un horitzó d’oportunitats que hi ha mar enllà, a la resta de territoris de parla catalana. Només si l’alguerès torna a ser útil seguirà resistint com a “l’últim bastió de la llengua catalana a Itàlia”.

stats