Moviments andorrans en actiu

Les reivindicacions que està vivint el país em reconcilien amb el meu temps, en pocs dies s'estan donant canvis magnífics

Tres persones del col·lectiu d'infermeria d'Urgències van decidir una nit que ja n’hi havia prou. Que el cos mèdic estava esgotat, que la gestió era nefasta, que cada cop tenien més càrrega de treball, que ningú escolta les seves queixes i que ja no podien més. Van redactar una carta i van convidar els companys i les companyes de la resta d'estaments a unir-se a la crida. La premsa se'n va fer ressò, la societat va entendre que la demanda clamava qualitat assistencial i, aleshores, la direcció es va posar a disposició del diàleg. El cap de servei serà rellevat de les actuals funcions.

Un altre cas. Un col·lectiu plural, difícil de coordinar, ampli i divers, el funcionariat. Un projecte de llei que els hi sembla que vol retallar privilegis legítimament adquirits, que menysprea els sindicats. 400 persones a l’assemblea. La tercera vaga de la història d'Andorra. Indefinida. No en coneixíem una des de la vaga del personal de FHASA al 1933.

I més. La Vanessa M. Cortés es desesperava amb la inacció de la societat andorrana i la falta de complicitat davant la manca d'igualtat de drets entre homes i dones. Demanava: "On són les dones que van aconseguir els canvis? Aquelles que ens van fer votar, que van forçar que tinguéssim mamografies gratuïtes, que van aconseguir tantes coses juntes?" I de cop, es comença a sentir un murmuri de grup, fundes que s'obren, instruments que s'afinen, una voluntat de conjunt, de projecte. De cop hi ha certa fe que es tornaran a produir canvis, senyals a terra, direccions discretes, moviment. Flaire a mirades de dones que convergeixen.

Estan passant coses a Andorra que em reconcilien amb el meu temps, en pocs dies s'estan donant canvis magnífics, des del meu punt de vista. Hi ha persones dient prou. Hi ha gent en desacord. Hi ha grups que s'oposen. Només espero que no sigui fruit de la casualitat i que demà continuem dient que no. No als horaris comercials ‘familicides’, no a què ens pintin de blau qualsevol zona d'aparcament de qualsevol barri d’habitatges. Sabrem dir que no quan en vulguin més? Quan decideixin per nosaltres, quan ens obliguin? Quan ens degradin, quan no ens permetin cuidar el que creiem legítim, quan construeixin allò seu, quan enderroquin allò nostre? Tornarem a dir que no? Hem aprés per fi?

Tinc un amic que va venir a jugar a bàsquet quan estàvem a LEB Plata. Deia que Andorra era un país desapassionat, que la gent assistia al partit com si anés al teatre. Aplaudien una mica. Alguna ‘ola’ discreta. Però em comentava que trobava a faltar que l’escridassessin al tornar a la banqueta després d'un mal període, no ho feien. Hi penso sovint quan no reaccionem com a societat davant certs abusos. Potser va fer una anàlisi social encertat, va diagnosticar una apatia generalitzada i recurrent.  Però de cop, vés a saber si de cop hem aprés. No una acció com la de Rosa Parks, tant de bo. Però si tenim col·lectius reaccionant, peticions de signatures, assistència a reunions, murmuri de passadís... Per mi ja és suficient. Inesperat. Emocionant. Perquè jo treballo a Urgències. I ho he vist. Endavant les atxes.

Etiquetes