Necessito un llibre d’autoajuda

Busco un llibre d’autoajuda urgentment. Ara que s’acosta Sant Jordi potser ho tinc més fàcil perquè la invasió d’aquest gènere és impressionant. La proliferació de gurus de tota mena que subratllen les obvietats més grans, cada dia és més exagerada. Fa pocs dies s’ha passejat pels mitjans de comunicació catalans i espanyols una japonesa, Marie Kondo, que ha escrit un llibre: ‘La màgia de l’ordre’, que ha rebut tractament de gran notícia a tot arreu. Marie Kondo ensenya com ordenar el pis –la casa- i la vida, tot alhora. Tot pel mateix preu amb un mètode que es veu que és extraordinari. Des que ho vaig veure tinc una fantasia: la trobada de la senyora japonesa amb la meva mare. Em fa riure molt la idea. La meva mare seria breu, li diria: “Jo això fa anys que ho faig i sense tanta comèdia.”

Per què necessito un llibre d’autoajuda? Perquè m’han convidat a posar-me un morrió. Un noi que passejava dos gossos de raça perillosa gairebé no els podia controlar i se li va acostar un altre amant dels gossos perillosos. Davant de la impossibilitat de passar per la vorera –envaïda pels tres gossos cridant i intentant tocar-se o barallar-se, no ho sé ben bé- amb dos nens petits, que es miraven els gossos amb por, li vaig dir que aquells animals havien de portar morrió. I em va dir, tres vegades: “I tu”. Així, tal qual: “I tu”. I una tercera: “I tu”.

Doncs això. I ara busco el llibre d’autoajuda. Ben pensat, millor que siguin dos. El segon s’hauria de titular: 'Com explicar a un nen de vuit anys la processó del Divendres Sant a la Seu d’Urgell'.

Definir coses a un nen és un exercici molt sa: hi ha fets que explicats amb paraules senzilles i reduïts a allò més essencial resulten ridículs, apareixen amb tota la seva cruesa. Ho vaig comprovar el dia que li vaig haver d’explicar què feien els reis Felip i Letizia.

“Mira: hi ha un dia en el qual la Seu es torna més fosca que mai, reviu una tradició ancestral, del segle XVII, cada any des del 1603, segons diu la publicitat. Són coses del Barroc fill meu, del Barroc i de la Contrareforma. Torna la foscor, la litúrgia de la por, el pecat i la penitència, la religió més tètrica, més d’aparador. No sé com fer-ho perquè en aquestes alçades de segle no m’ho explico ni jo.

El manual d’autoajuda més gruixut, però, el necessitaré l’endemà quan la meva parenta més beata em faci una crònica de la processó, la mateixa de cada any, de fet: “Va ser tan maca, tan ben organitzada, els de l’Ajuntament ben mudats, els homes a davant, les dones al darrere”. Ella ho diu amb una satisfacció enorme, trobant un no sé què en aquesta jerarquia i jo em pregunto què hi fan els membres de l’Ajuntament en un esdeveniment religiós. És Comarquinal, és Vetusta. Algú llegeix ‘Laura a la ciutat dels sants’ o ‘La regenta’? No, que llegim llibres d’autoajuda.