(No conté espòilers)

Cada cop que vaig a un sopar i algú demana una ampolla de vi en tasto un parell de glops esperant que, per fi, li trobi un sabor agradable. No hi ha manera. Amb 'Joc de trons' em passa el mateix

Tot i que la litúrgia que acompanya el seu consum em té encuriosit, no aconsegueixo que m’agradi el vi. Cada cop que vaig a un sopar i algú demana una ampolla en tasto un parell de glops esperant que, per fi, li trobi un sabor agradable. No hi ha manera. Amb 'Joc de trons' em passa el mateix.

Aconsellat per la meva parella em vaig proposar veure la sèrie des de l’inici, però la somnolència a què m’induïen els caps tallats i les relacions familiars pujades de to no la superaria ni un còctel de vàliums i prozacs adobats amb moscatell. Tot i així, vaig arribar a l’inici de la tercera temporada i allà m’he quedat. Ara, una sensació similar a la que tenies als noranta quan no havies vist 'Titànic' m’envaeix cada setmana.

Dilluns passat es va emetre el darrer capítol de la temporada i a casa es van reunir familiars i amics per veure’l, com si es tractés de la final de la Champions. A tot volum i crispetes liquidades només començar. Durant els seixanta minuts de capítol, cares de tensió i de sorpresa s’alternaven amb peticions de silenci i malediccions vàries. Jo, mentrestant, intentava trobar alguna activitat per distreure’m i no ser víctima dels tan temuts espòilers perquè, igual que el vi, espero que algun dia li trobi el punt i pugui descobrir, per fi, que coi és això de la 'red wedding'.

Etiquetes