Notables contradiccions

No es pot defensar que Andorra tingui una mentalitat oberta i al mateix temps coartar qualsevol debat legislatiu que superi el marc actual

Defensar que Andorra ha de tenir una mentalitat oberta, ja que "l'Andorra que ve és una altra Andorra, de transparència, obertura, cosmopolita i d'acollida. No és andorrà atrinxerar-se a casa". M'atreveixo a dir, des de la meva ignorància demoscòpica, que aquestes afirmacions les podríem subscriure una majoria, amb més o menys matisos, però ineludiblement els camins d'accés al país ja fa temps que no els mantenim polsegosos, sinó que els tenim ben nets i intentem fer-los lluents per entrar i sortir amb llibertat i fer el país més atractiu per als de fora. És el futur d'Andorra. Me n'estaré, però de dir si ets o no un bon andorrà en funció de si defenses aquesta obertura o la defenses amb matisos o, senzillament, creus que no és bona pel país. La societat és plural i, per tant, és legítima la defensa de qualsevol tipus d'Andorra. Jo no hi estaré d'acord, però la respectaré i me n'estaré molt, reitero, de qualificar als qui no pensen com jo de mals andorrans.

La citació que he fet servir a l'inici de l'article està extreta de l'entrevista que la col·lega Gemma Rial li va fer al cap de Govern a la televisió pública. Ara bé, és compatible defensar aquesta mentalitat oberta, cosmopolita, de transparència i d'acollida amb la decisió de no assumir riscos, ja no només legislant sinó fins i tot no debatent sobre l'avortament perquè això significaria la fi del coprincipat? O és que només hem de ser oberts, cosmopolites, transparents i d'acollida amb els temes econòmics i financers, rebent persones que venen a treballar buscant un futur millor, i en canvi no ho hem de ser en matèria de drets socials i laborals?

És cert que els discursos polítics ho aguanten tot. Que pots dir blanc i l'endemà negre sense necessitat de donar explicacions, ni de ser massa convincent, i que pots contradir-te en un mateix discurs i quedar-te tan ample ni posar-te vermell. És més, massa vegades els ciutadans deixem passar per alt una i altra vegada que ens prenguin el pèl o que ens considerin mesells. Però al final del camí, un mateix decideix com vol passar a la història i són els nostres actes –els que se saben i els que se sabran– els que ens acabaran jutjant.