Obrir portes

Martí Salvans té una biblioteca i una jornada de reflexió, dos homenatges que diuen molt de la seva personalita

Com us agradaria ser recordats quan moriu? Amb una gran plaça dura com Lídia Armengol? Una gran nit de rock amb un gran festival internacional? Un teatre? Un auditori com Narciso Yepes? Una beca com Manuel Mas i Pere Canturri? O com Cebrià Baraut? (Lídia Armengol també és el nom d’un ajut de recerca per cert, ella fa doblet d’homenatge) Un premi d’innovació educativa com Maria Geli? Una avinguda com Francesc Cairat? Un espai a l’escola d’art com Sergi Mas?

O un premi internacional? Un premi com el que recorda Antoni Calvó Armengol i que fa pocs dies es va atorgar a la investigadora de Harvard Melissa Dell, un reconeixement per a menors de 40 anys que valora les recerques que relacionen economia i societat, per dir-ho senzill.

Més enllà dels edificis, les beques i els premis hi ha altres modalitats per al record, com ara la Jornada Martí Salvans de reflexió política, que dissabte celebrarà DA, el partit del qual era conseller general quan va morir el 2015, i que estarà dedicada a la comunicació i al periodisme polític. Roser Suñé explicava durant la presentació que aquesta jornada neix amb la voluntat de ser un “espai per debatre tranquil·lament amb diferents punts de vista”.

Martí Salvans ja té un record permanent al Consell, ja que la biblioteca d’aquesta institució porta el seu nom. I ara, a més d’una biblioteca, té una jornada per debatre tranquil·lament. Dos homenatges que segurament descriuen molt bé la personalitat de Salvans.

Deixarem per als entesos l’anàlisi de la seva activitat política i empresarial perquè sempre vaig veure i viure Salvans en l’àmbit de la cultura. Era un científic –professor de física– i un directiu –Ensisa i FEDA–, però que feia recerca sobre cultura, llengua i història. Fusionava ciències i lletres, com fa la gent realment interessant, trepitjava els arxius i publicava llibres com ara 'Andorra romànica, Andorra vascònica', (Publicacions de l’Abadia de Montserrat i Fundació Julià Reig, 2006) o 'De la Solana d’Andorra' (Consell General, 2011). Amb un somriure cordial, sempre tenia temps per parlar d’història, sobretot si era història de Canillo. I, gràcies a aquesta cordialitat, era capaç d’obrir les portes de la granja del Jimmy de Canillo i facilitar que una jove periodista pogués parlar amb la gent gran de la parròquia –que d’una altra manera no li haurien fet ni cas– i començar una recerca sobre els andorrans als camps nazis, que sense ell no hauria anat tan bé.

Conceptes com reflexió, biblioteca, recerca sonen com un luxe en temps de llenguatge políticament correcte però buit, màrqueting, pressa, posturejar i deshumanització de l’economia, però diria que són imprescindibles.

Etiquetes