Opinar o la pau

Ara s’ha de ser una persona valenta per compartir un enllaç compromès, per opinar amb nom i cognoms sobre un fet nacional

Tardes de sobretaula, canvis de postura, la cadira es fa incòmoda, apagues la tele i un altre cafè perquè està interessant el que diu. Llargs passejos d’aquells d’arreglar el món. La meva àvia quan treia la cadira a la fresca i anaven arribant més avis, més àvies, més cadires. Voluptuosa gesticulació, braços que dibuixaven en l’aire. Jo recordo gent opinant al meu voltant, a casa nostra, opinant diferent, opinant fort i argumentat. He après molt de persones properes i no, no sempre ens hem posat d’acord, però tampoc era el més important. Fa temps d’aquesta bonica sensació que us dic; ara costa trobar el moment, l’ambient, la persona. Ara, si s’opina, es fa fluixet, no sigui cas que algú pugui pensar què i em pugui repercutir. Ara s’ha de ser una persona valenta per compartir un enllaç compromès, per opinar amb nom i cognoms sobre un fet nacional. I amb l'opinió perdem la queixa, el legítim desacord, l’enriquiment, la passió de l’altre. Perdem la diferència i ens uniformem sota el denominador comú de la por. Hi ha gent que diu “jo no soc d’opinar, però…”. Jo no soc d’opinar. Com si fos un mèrit. Com si parlar del que trobes just i del que no fos alterar una pau vigilada. Com si l’actualitat es comentés amb la gent de casa i les xarxes socials només servissin per penjar frases gastades amb les que tothom –posa un cor a això– estarà encantadorament d’acord. No puc entendre que regalem la paraula i m’agrada la gent que opina fort i des del coneixement, la gent que sap què vota, la gent que crida i que es queixa i que es compromet quan ha de defensar una posició i ho fa des del respecte. La gent flexible que canvia d’idea i la gent que dubta. La gent que conversa, que no adoctrina. M’espanten les mans discretes al colze que volen dir “ja heu opinat prou” o que són un velat “baixeu el to” perquè han confós la salut que hi ha en discutir una idea amb passió amb la violència. Mans que et volen salvar de ser diferent, de cridar l’atenció. La gent de la meva edat no hem viscut una repressió i, no obstant, semblem haver heretat més por que lluita. "No s’està ficant amb tu, deixa’l estar, per què has de dir que això està manipulat, deixa que la gent cregui el que vulgui, ara tothom sabrà que ets blanca i si un dia necessites res dels negres ja t’ho trobaràs". Si callem i ens conformem sí que ens ho trobarem. Com deia A. Rivera, les dictadures tenen certa pau i ordre. Si cometem l'error d’oblidar la història, de deixar d’indagar, de dubtar de la informació, potser sí que aquesta pau i aquest ordre ens acabaran semblant una opció atractiva. Però no és més que por. A que ens puguin assenyalar, a que fem part de, a que haguem de defensar allò. Opinar, decidir, triar. Drets que han costat vides instaurar i que, per a moltes persones, exercir-los, no representa cap plaer. El plaer de conversar, la dialèctica, Heràclit, Plató, la parada de bus de la canalla. Espais buits de paraula, de queixa, d’humor, d’aprenentatge. Carrers buits de cadires al vespre. Telèfons de casa que no sonen, beures que no fem, manifestacions pels nostres drets a les que no assistim. Ens estan guanyant. Opinem.

Etiquetes