El Pep

El buit de la seva presència ens l'omple, ni que sigui per consolar-nos, el seu art i la seva obra, un llegat indestructible ple de vitalitat

Seria injust avui no dedicar aquest espai a recordar la figura del Pep Aguareles. Sabent que no escriuré res de nou, res que probablement no s'hagi dit ja des que diumenge a la tarda ens vam assabentar de la notícia, sabent-ho fins i tot, no puc deixar de fer-ho. Perquè si la mort d'un ésser a qui coneixes, amb qui has col·laborat i a més aprecies sempre et commou i t'afecta, encara et consterna més quan la desaparició arriba de sobte, sense avisar, d'imprevist. I com d'injusta en pot arribar a ser l'hora final, i quin gran buit ens deixa.

Però el buit de la seva presència ens l'omple, ni que sigui per consolar-nos, el seu art i la seva obra, un llegat indestructible ple de vitalitat. Aquell art que t'atrapa, que et mostra el món amb seqüències que te'l fan interpretar de forma diferent, immers en cada detall de la imatge amb el seu propi significat i cada un d'ells en un conjunt que el fa ple.

I en el consol hi trobarem les ganes de mostrar-lo a tothom i de dir ben alt que persones com el Pep, creadors com ell, amb mirada humana més enllà del que veiem la resta de tots nosaltres, ens en fan falta més, que la societat n'està mancada i és injust que marxin... i que no, que no tocava encara.